Tal dia com avui arriba a Palma el president de la Segona República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, i el ministre de la Guerra, Diego Hidalgo. Per aquest motiu se celebra una desfilada de les Forces Navals que han pres part en les maniobres d'aquests dies. El president aplaudeix la mostra militar i les primeres autoritats de la província, enmig de l'expectació del poble, li reten tots els homenatges polítics. Però... Qui és aquest home mig calb, amb mostatxos blancs i unes ulleres que li donen un aire de professor universitari? Nascut el 1877 té doble fama de jurista i polític. Ja fou diputat pel districte andalús de La Carolina el 1905.
S'afilià al partit liberal, del qual se separà el 1913 perquè estava disconforme amb el projecte de Mancomunitat. Aleshores ingressà al partit liberal demòcrata de García Prieto, i en el gabinet d'aquest fou ministre de Foment (1917) i de la Guerra (1922). S'oposà a la dictadura de Primo de Rivera i formà part molt activa en el comitè revolucionari que preparava l'adveniment de la República. Quan aquesta fou proclamada, el 14 d'abril de 1931, Alcalá Zamora en presidí el govern provisional, de l'abril a l'octubre d'aquell any. El 10 de desembre era elegit, per sufragi universal, president de la República. Però el 1936 era acusat de dissoldre les Corts de manera anticonstitucional i això suposava que fos destituït de la presidència. Llavors vendria el malson de la guerra civil i Alcalà Zamora marxaria a Buenos Aires, on va morir el 1949. Escriví i publicà fins a dos anys abans de la seva mort i d'entre les seves obres, dels seus llibres més importants, cal destacar Los derroteros de la expropiación forzosa, Nuevas reflexiones sobre las leyes de Indias (1944), Régimen político de convivencia en España; lo que no debe ser y lo que debe ser (1945), Proceso, autocomposición y autodefensa (1947), El pensamiento de El Quijote (1947)... Deia fa temps un observador que tant a la Primera República espanyola com a la Segona, els homes que les encapçalaven eren més idealistes que pràctics i més intel·lectuals que polítics. Potser era veritat. Amb la ploma i els llibres no es governa un país.
La poesia no dóna pa al poble. I les curolles literàries no augmenten el capital. L'historiador Fernández de la Reguera batià encertadament l'Espanya sense corona del 1873-74 com La República dels Somiadors i explicava que «per diferents motius, des de la crisi econòmica a la intolerància militar, des dels conflictes internacionals a la guerra civil, no es pogué aturar un procés caòtic i tota aquella sèrie de circumstàncies adverses, unides a una inexperiència política, i en alguns casos a la ingenuïtat, no foren entrebancs per impedir que fossin assolits notables canvis socials...». Segurament, la situació, tant en el primer com en el segon cas, era molt més complexa. Alcalá Zamora, que havia vist la primera llum a Priego, a la província de Conca, era un home animós, amb el somriure i l'acudit a la boca. Però haguera hagut de menester molta fortuna, en un moment de sort escassa, per a no haver de sortir per la porta de la cuina, com vulgarment es diu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.