Es publica La Dorotea, un drama en prosa i en cinc actes, de
Lope Félix de Vega Carpio, Lope de Vega (Madrid, 1562-1635), el
qual treballà molts anys en aquesta obra, una de les més importants
de l'escriptor. L'argument, inspirat en un dels seus grans amors de
jovenesa, Elena Osorio, una vídua, enamorada del poeta i estudiant
Fernando, però que s'entrega el ric indià Don Bela. Això crearà
situacions violentes entre els dos homes i un desafiament, fins que
l'estudiant s'enllista en l'Armada Invencible. Així, doncs, La
Dorotea, amb detalls autobiogràfics, recull el món sentimental,
moral i literari de Lope de Vega.
Hem de precisar que l'escriptor tingué, des de ben jove, molts
amors, alguns dels quals apareixen en les seves obres, canviat el
nom. Així, Filis i Dorotea és Elena Osorio; Marfisa és Maria
d'Aragó; Camila Lucinda és Micaela Luján; Gerarda s'identifica amb
Jerónima de Burgos; Amarilis amb Maria Nevares, i encara les dues
dones que tingué en matrimoni, Isabel de Urbina y de Alderete, el
1588, i Juana Guardo, el 1598...
A La Dorotea, però, Lope ens ofereix el testimoni de la seva
experiència de les dones, de les seves virtuts i de les seves arts
nobles o dolentes. Explica que les dones ignorants estimen el cos i
les discretes, l'ànima. Fa dir a l'alcavota Gerarda que les tres
jornades de la dona són la cara, la cintura i els baixos. I en
parlar de l'orgull femení fa una comparació ben curiosa. Diu: «Les
dames fines són com els catalans, o han de perdre mil vegades la
vida en defensa dels seus furs...».
Analitza Lope de Vega molts aspectes de la sensibilitat
femenina, les fidelitats i tracions de l'amor, els adagis sobre el
tema que com elements de saviesa popular també posa en joc... En un
moment de l'obra, Lope posa en la boca de Dorotea aquests mots: «Oh
dona feliç! Com de contenta t'has aixecat avui del llit! Ja els
teus desitjos s'han tingut compliment i has pogut veure el subjecte
de les teves ànsies, el centre dels teus pensaments, segura com
estàs que ell t'adora, que ell t'estima. Jo vaig veure llàgrimes en
els ulls de Fernando quan més desconfiava de la seva memòria i ha
de ser meu encara que això sigui causa de disgust per a la meva
vella mare i la bruixa que li dóna consells. No vull res de les
Índies ni captivar els meus somnis. Ni l'or ni els diamants m'han
de fer oblidar el que vull! O dona feliç! Una cosa és el meu temps
i una altra el de la meva mare; que vídua és, i creu en les
aparences. Però, la dona del cec... Per a qui es pinta i
pentina?».
I més endavant, desil·lusionada, Dorotea exclamarà: «Oh! Falses
cartes! Mentides discretes, enganys disfressats, paraules
verinoses, serps dins les flors, escrits de burla amagada! Per què
m'adormíreu d'aquesta manera, per què vàreu ser els missatges de la
meva perdició?».
Val a dir que aquesta història, de l'al·lota que deixa
l'enamorat per casar-se amb un home molt més vell però enriquit a
les Amèriques s'ha donat, per exemple, a Sóller, entre 1880 i 1920
més de dues vegades. I supòs que a molts altres indrets. Però Lope
de Vega ja en va fer un drama en el segle XVII.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.