Kurt Suckert, que fa servir com escriptor el pseudònim Curzio
Malaparte, italià, militant feixista de 1922 a 1931 i després,
durant la II Guerra Mundial, és corresponsal de guerra en el front
rus. Amb el seu estil, cínic i amarg, reflecteix en les seves obres
literàries les misèries de la guerra (Kaputt) i de l'ocupació
aliada (La piel), entre d'altres llibres seus.
En aquestes dates escriu: «Galatz sorgeix de les llacunes, entre
el Prut i el Danubi, i respira l'olor del fang, de la pega, dels
canyissars podrits (en aquestes humides nits de juny, la tèbia olor
del llot impregna les fulles dels arbres, els cabells de les dones,
les crineres dels cavalls, les llargues sotanes de vellut dels
cotxers... Des de Braila a Galatz, a Sulina, fins les muntanyes de
Dobrugia, el gran delta del Danubi és tot un relluir d'aigües.
Els desbordaments de primavera han fet d'aquesta regió un immens
aiguamoll. Aquí, la baixa planura valaca oneja com un teló mogut
pel vent, s'aixeca de tant en tant, aquí i allà, amb cansades ones
d'humus groc, fora de les inacabables marismes...».
Curzio Malaparte, gran observador, veu com els eixams de les
mosques i els mosquits augmenten els sofriments en la marxa dels
soldats. Observa també soldats molt vells, amb els cabells blancs,
obligats a entrar en la lluita. Veu els camperols maltractats per
les tropes...
«La vorera del riu bull de soldats. Una companyia d'infanteria
descarrega unes gabarres carregades de bous, de bales de palla, de
sacs de blat, de feixos de llenya. Són soldats vells, amb els
cabells blancs. Fan el recorregut entre les gabarres i el moll,
descendeixen i pugen les passarel·les com insectes grocs. En el
pont d'una gabarra, algunes dones, amb parasols de seda, verdes,
grogues, vermelles, estan assegudes en cercle, menjant dolços. Són
les dones dels capitans, dels pilots, dels amos de les barcotes.
L'escena és viva i dolça: aquests soldats grocs, geperuts sota el
pes de caixes i sacs, aquelles dones sobre el pont, aquells colors
vius i els gestos blans en el vent del riu, ple de lluentes larves
d'insectes...».
Malaparte no podrà amagar les matances de jueus que les tropes
van trobant pel camí, les violacions i assasinats de civils en els
pobles de la Unió Soviètica, la feina dels esclaus-presoners de
guerra...
Però res d'això pot dir en les seves cròniques, que són
publicades en el Corriere della sera i s'ha de limitar als aspectes
testimonials d'una tropa sacrificada i enfrontada a l'exèrcit
d'Ucraïna i als elements naturals d'un país que li sembla
inhòspit.
Tanmateix la premsa anglesa, americana, suïssa i escandinava
reprodueix en aquells anys les acurades observacions de l'escriptor
italià.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.