Els afusellaments de París (1871)

Gustave Flaubert, un dels escriptors de moda, segueix ansiosament el decurs de la breu campanya de la guerra que enderrocarà el Segon Imperi i causarà la invasió prussiana. Serà infermer a Rouen i llavors tinent de la Guàrdia Nacional. Tanmateix, tot aquest món se li vendrà al damunt amb una forta depressió. Així, escriu a la seva neboda: «La nostra angoixa augmenta més i més. Tinc moltes ganes de sortir definitivament del nostre pobre país.

Voldria viure en un lloc on no m'hagués de veure obligat a sentir el tambor, a votar, a lluitar, molt lluny de tots aquests horrors que són més folls que brutals. Per damunt de la pena que m'ofega sent un tedi immens, una inexpressable repugnància per tot...». I Flaubert recorre París i s'horroritza de veure les destruccions ocasionades pels combats de la Comuna, i escriu a George Sand: «Crec que la multitud, el ramat, serà sempre odiós...».

Perillós i antidemocràtic sentiment que, suposam, Sand no compartia, però que resulta ben gràfic per referir els sentiments burgesos d'una part d'aquella societat bonapartista, és a dir, que havia cregut en la glòria de Napoleó III. Recordem que la Commune fou una organització revolucionària que s'instal·là a París després de l'alçament de la plaça pels prussians i la gran insurrecció del 18 de maig de 1871.

Derrotada a finals de maig del mateix any, després d'un nou setge de la capital per l'exèrcit regular del govern de Thiers, ja hem vist que la repressió fou molt cruel i les víctimes nombroses. Adolf Thiers, nascut a Marsella el 1797 i mort a París el 1877, era, a més de polític, historiador de reconeguda fama. President de la República aquell mateix 1871, dedicà tots els seus esforços a «l'alliberament» del territori. Curiosament, una de les seves obres, Història de la Revolució francesa (1824-1827), defensava el dret d'un poble a aixecar-se en armes contra la tirania. Escriví també Història del Consolat i de l'Imperi (1845-1862) i així i tot, en nom de les llibertats públiques, vessà la sang revolucionària.

Worms dibuixà la Sessió de club durant la Comuna en què es pot veure l'ambient d'aquells grans lluitadors quan debatien les seves idees. Unes idees, que en línies generals, eren un precedent dels socialismes. La història ens parla d'altres revolucions, els membres de les quals eren anomenats uners.

A Castella, en el segle XVI, per exemple. Però també és el nom que prengueren els paraguaians en revolta l'any 1721 sota la direcció de Fernando Mompox contra el Govern espanyol i els neogranadins amotinats el 1781 per Juan Francisco de Berbeo contra el mateix govern en el poble de Socorro, dues rebel·lions ofegades en sang molt ràpidament. I també prengueren el nom de comuners els membres d'una secta secreta espanyola del segle XIX i que formaren després part de la «Macoca», és a dir, el nom donat familiarment cap al 1820 a la reunió de les tres societats secretes, maçoneria, comuna i carbonarisme.