Sergio Ramírez: «La literatura és el refugi i el retorn al meu vertader ofici»

L'escriptor nicaragüenc parlà de la seva obra i país en una ponència a Sa Nostra

Raquel GimenoPalma30/05/00 0:00

L'escriptor, advocat i exvicepresident de Nicaragua, Sergio Ramírez, assegurà ahir a Mallorca que la literatura és «un refugi i un retorn al meu vertader ofici». Ramírez es troba aquests dies a l'Illa, on té previst enllestir el seu proper treball novel·lístic al voltant de la vida d'un fotògraf del segle XIX, per participar en el cicle de Literatura Iberoamericana organitzat durant aquest mes pel Centre de Cultura «Sa Nostra».

Guardonat amb el Premi Internacional de Novel·la Alfaguara el 1998 per la seva obra Margarita, está linda la mar, l'autor avançà ahir durant la presentació a Palma de la darrera de les conferències que encapçalarà avui vespre, que està estudiant la història dels jueus xuetes. I és que per a aquesta nova novel·la, el títol de la qual no va donar a conèixer, l'autor ha decidit que els mallorquins d'origen jueu formin part de la trama.

L'escripor, així mateix, apuntà que un altre dels protagonistes del llibre, que pretén concloure el pròxim any, serà Rubén Darío, de qui està actualment seguint les passes. És per això que Ramírez està investigant a Mallorca el pas de l'afamat escriptor americà en aquesta illa del Mediterrani, tot intentant aprofundir en la llegenda que tant li crida l'atenció, sobre que l'autor va voler retirar-se a la silenciosa cartoixa de Valldemossa, actitud que contrasta amb les més d'una diversions festives de què gaudí. D'aquesta forma Sergio Ramírez expressà la seva fascinació per la figura de Darío, admiració que ja torna a ser present en la seva darrera obra (Margarita, está linda la mar) ja que també en fou un dels personatges centrals.

Sergio Ramírez, que enguany ha obtingut el Premi Llatinoamericà "concedit per la Casa Amèrica" per la seva obra José María Arquedas, no amagà el seu vessant polític i va fer referència a la situació actual del seu país. El qui fou líder del grup parlamentari sandinista entre 1990 i 1994 confessà tenir una «memòria nostàlgica i personal» dels anys de la revolució, tal com es pot apreciar en el llibre Adiós muchachos (1999), i precisà que «quan els valors ètics que sustenten la revolució "que valorà de fet molt valuós del segle XX que donà vida a una generació" es perden i es malvenen, la revolució s'enfonsa».