Cordèlia, un amor platònic (1833)

Soren Kierkegaard, filòsof i teòleg, nascut a Copenhaguen el 1813 i mort allà mateix el 1855, deixà un curiós diari del seu gran amor per una al·lota anomenada Regina, que per les raons que fossin, figura en els textos com Cordèlia. És una de les obres més apassionades del filòsof danès, creador, en certa manera, de l'existencialisme. El diari és la confessió íntima d'un amor no correspost. Ella tria un altre jove per a casar-se, un ric hereu, mentre que Kierkegaard, geperut, lleig i tísic, sublima aquest amor i tal dia com avui escrivia: «Tanmateix els nostres camins coincideixen pertot arreu. Avui l'he vista tres vegades i ara ja no em pot amagar ni les seves més breus sortides. Però jo no aprofit l'avinentesa per a trobar-me amb ella. Aprofit el temps. He esperat hores i més hores per a tenir algun contacte amb la seva vida exterior, no per a trobar-la. Quan sé que va a casa de la senyora Jansen, no m'agrada topar-me allà amb ella, llevat d'algun moment molt particular. M'estim més anar allà una estona i procur trobar-la per la porta o l'escala, de manera que mentre ella arriba jo me'n vaig i pas pel seu costat amb la major indiferència. Aquest és el primer parany en el qual ella ha de caure. Pel carrer mai no li dirigesc la paraula. Ens saludam breument i punt. Segurament, la freqüència de trobar-me tant li haurà cridat l'atenció; potser ara comença a advertir la nova estrella que ha aparegut a l'horitzó i que gravita a l'òrbita de la seva vida amb força subversiva, però no té la més petita idea de les lleis del moviment. Ben sovint se sent temptada de mirar a l'entorn per a veure per quin indret marxa la nova estrella i mai no pensa que sigui ella mateixa aquest indret. Pot ser que també ella pensi com tantes altres persones que m'envolten, és a dir, que sempre estic en moviment i que seguesc allò que diu Figaro: Una, dues, tres, quatre intrigues a l'hora, aquest és el meu delit. I abans de començar o preparar el meu atac, cal que tengui un perfecte coneixement del seu caràcter. Quasi sempre es pretén gaudir desaprensivament d'una al·lota igual que una copa de xampany en el moment que hi bull l'escuma. No vull negar que la majoria de les vegades és agradable i és tot el que es pot obtenir d'algunes al·lotes; en el meu cas, però, podré aconseguir una meta més alta...».