Polònia recupera Breslau (1945)

TW
0

Breslau, ocupada pels soviètics en acabar la Segona Guerra Mundial, és recobrada per Polònia. Aquesta gran ciutat, coneguda com Wroclaw en llengua polonesa, capital del voivodat del seu nom a la Baixa Silèsia, a la vora de l'Oder, 542.000 habitants, en la seva major part polonesos portats de Lvov i Vilna, per tal de substituir els alemanys expulsats. És clar que aquests alemanys procedents del Tercer Reich ja s'havien fet els amos de la població en els dies més victoriosos del nazisme. Centre industrial important amb tradicionals fàbriques de material ferroviari, drassanes, porcellanes, filats, etc. i alhora ciutat universitària, era una de les més ambicionades places del país. El seu «ghetto» jueu, igualment important, fou totalment destruït en els dies de l'holocaust i els seus pobladors exterminats. Acabava així una gloriosa història cultural que havia tingut el seu màxim exponent en la figura del rabí Nachman, nascut el 1772 a Ucraïna i mort el 1810. Aquest personatge era nét de Baal-Shem-Tov, fundador del corrent místic inspirat en la Càbala i que hom coneix com hassidisme. Es tractava d'un home altament erudit, amb fama de sant i de savi, amb un gran nombre de seguidors, amb un influx que seguí ben viu després de la seva mort. La seva obra La Cadira Buida (J.J. Olañeta, Editor, traducció de Neus Canyelles, 1997) ens porta, veritablement, a les essències de la seva paraula, un missatge permanent d'esperança i d'alegria. Això vol dir que era un rabí optimista, posseïdor d'una saviesa pràctica i que es preocupava, especialment entre els membres de la seva comunitat, pels problemes de la vida quotidiana...

«Si vols ser una persona que mantengui la veritat, no et deixis influir per l'aprovació ni per la desaprovació dels altres. Esforça't per no necessitar l'aprovació de ningú i seràs lliure per ser qui ets realment».

Però el rabí Nachman predicava als seus deixebles que la clau per accedir a un món superior és l'ètica i que sense la creença en un món superior aquesta vida és un absurd. Deia Nachman: «Quan medito jo? Quan tots són al meu voltant, jo em recloc en Déu. Sé com cridar en silenci. El que dic es pot sentir des d'un extrem a l'altre del món, però els que m'envolten no senten res! Tothom ho pot fer. Imagina en la teva ment el so d'un crit així. De la mateixa manera que la gola porta els sons dels teus pulmons fins als teus llavis, hi ha nervis que duen el so fins al teu cap. Quan ho fas, crides des del teu cervell...».

En un altre moment de la seva vida, el gran Mestre va dir: «Creu-me, d'aquí a cinquanta anys tot el que pots veure ara haurà desaparegut. Hi haurà una altra fira, amb uns altres cavalls, uns altres carros, gent diferent. Jo ja no hi seré, ni tu tampoc. Així doncs, quina cosa és tan important que no et deixa temps per mi rar cap al cel?