Oscar Wilde en els tribunals (1895)

Oscar Wilde, el famós escriptor britànic, nascut a Dublín el 1856 i mort a París el 1900 (enguany és el centenari de la seva mort), autor d'obres tan conegudes com El ventall de Lady Winder mere, La importància d'anomenar-se Ernest, Un marit ideal, Una dona sense importància, De profundis, Balada de la presó de Reading... porta als tribunals el marquès de Queensberry. El plet és a causa d'haver deixat aquest aristòcrata per a ell, en mans d'un porter d'un club de Londres, una targeta amb la frase: «Per a Oscar Wilde, que presumeix de sodomita». Instigat pel jovencell que era el seu amant, el lord Alfred Douglas, fill del marquès denunciat, que odiava son pare, Oscar Wilde caigué en el pitjor parany d'aquell país on governava més que mai el puritanisme i les conviccions socials de la tradició. Queensberry es defensà aleshores amb els millors advocats i influències, destapant amb proves més que evidents les aventures sexuals de Wilde en el camp de l'homosexualitat. Es dóna el cas que l'escriptor s'havia casat un any abans amb la dama Constance Mary Lloyd i ara, aquesta, apareixia enganyada, burlada, sotmesa a les rialles del carrer i suplantada per la nova parella del seu marit, que era un altre home. Wilde atacà amb tot el seu enginy la moral imperant que, segons les seves declaracions, el calumniava. Però els testimonis en contra posaren sobre la taula dels jutges tota mena de detalls. Eren aquests, hostalers, cambreres, madones de casa, veïns, detectius privats, massatgistes, propietaris de billars, argenters, policies, examants... Tots destaparen el sistema amorós de Wilde que utilitzava un amic, Taylor, que també seria condemnat per alcavot, puix s'encarregava d'entrar amb contacte amb jovenets de baixa condició social que després passaven pel llit de l'escriptor. Els testimonis aprofundien massa, però, en vidriosos detalls que deixaven Wilde com un corruptor de menors i un devot de les pràctiques més grolleres, amb servituds escatològiques. Tant s'embrutava la cosa (pensem que molts dels testimonis devien estar pagats i no tenien fre a la llengua, exagerant, sens dubte, la realitat), l'advocat de Wilde va veure la cosa perduda i retirà l'acusació contra Queensberry. La literatura, l'art, la fama, mai no han estat una patent de cors i Wilde i els seus amics foren, després, acusats de vint-i-cinc càrrecs. Altre cop passaren per la sala de judici tota aquella munió de testimonis i Wilde esdevingué el presoner de la justícia reial C-33. Treballà en feines forçades a la presó aquell que mai no havia tingut calls a les mans. Quan retornà al carrer, dos anys després, fugí derrotat a París. Ja no tenia patrimoni ni llinatge i els seus fills portaven el cognom de la mare. A París tampoc no l'acceptaren i els escriptors francesos defugien la seva presència, fins i tot André Gidé, que havia defensat per escrit les pràctiques homosexuals. Va tenir un atac de meningitis i davallà a la tomba. Llegint la seva balada escrita a la presó, convendrem que Wilde tenia dret a practicar la casta d'amor que li venia de gust. No tenia dret, però, a enganyar la dona i els dos fills, tot sabent com era i com volia esser.