Miquel Ferrà i Martorell21/05/00 0:00
TW
0

La Dictadura de Primo de Rivera imposa als diaris una forta censura anticatalana i especialment, pel que fa a les reivindicacions lingüístiques. Al mateix temps, l'estratègia del «general» passa per obligar els periòdics de Catalunya a publicar textos com el que segueix: «Sería preciso ser muy flaco de memoria para haber olvidado en plazo tan corto las timideces y pudores con que el regionalismo nació y como condujo, en un tercio de siglo, a España a situación dificilísima, hasta que audaz y desenmascarado llegó a la celebración de la ridícula Asamblea trilingüe en que, para entenderse, al fin, tuvieron que adoptar sus miembros el castellano como único dioma racional entre españoles».

Ara, quan hem celebrat una vegada més la Diada de la llengua i per la llengua, és, potser, curiós, evocar aquells atacs «armats», aquelles agressions dels «fanàtics de caserna» a la nostra llengua, en un moment que des d'altres latituds els filòlegs de prestigi universal defensaven aquests aspectes patrimonials de la cultura i així l'alemany Von Der Gabelenz deia: «La llengua no no més serveix a l'home per expressar alguna cosa, sinó també per expressar-se a si mateix». Això vol dir que no hi ha ésser humà com plet "sempre en paraules d'aquest savi" que es conegui i es doni a conèixer sense un grau avançat de possessió de la seva llengua. L'individu es posseeix a si mateix, es coneix, expressa el que porta dins, i aquesta expressió només es compleix mitjançant el llenguatge. Altres filòlegs germànics, com Lazarus i Steinthal varen veure que l'esperit és llenguatge i es fa mitjançant el llenguatge. Com diu Salinas, parlar es comprendre i comprendre's és construir-se a si mateix i construir el món. Aquest raonament ens fa advertir la força extraordinària de la llengua, la qual modela la nostra mateixa persona, que en formar-nos ens fa apreciar la gran responsabilitat d'una societat humana que pot deixar un individu en una trista situació d'incultura lingüística.

Com pot presumir algú d'esser mallorquí de socarrel si no sap llegir ni escriure el «mallorquí»? És la més evident de les contradiccions del nostre país. Seguint amb els mots de Salinas, «hi ha molts, moltíssims invàlids de la parla, hi ha molts coixos, baldats de la llengua...» I és així. Qui pot presumir d'esser autènticament parisenc sense saber parlar el francès? Qui es pot manifestar veritable tunisenc sense conèixer l'àrab? Imaginau un home que es declari anglès de cos i ànima i que no sàpiga parlar la llengua de Shakespeare? Però tornem al 1927, quan els catalans del Principat volgueren manifestar-se a favor de la seva llengua i es toparen amb una disposició oficial que entre d'altres coses, altament ofensives, deia: «Así, no solamente no ve el Gobierno con agrado el renacimiento de tales tendencias y propagandas, sino que las estorbará categóricamente...».

MIQUEL FERRA I MARTORELL