Verdi crea Aida (1870)

Miquel Ferrà i Martorell19/05/00 0:00

Verdi enllestia la seva òpera Aida, justament quan es troba, segons els seus biògrafs, en la plenitud de les seves facultats creadores i es tractava de representar"la en el Teatre de l'Òpera d'El Caire, recentment construït. La trama argumental està molt ben plantejada i té per escenari el vell Egipte. Com moltes altres òperes italianes del segle XIX, ens conta la rivalitat entre dues dones per l'amor d'un home, i això amb un fons històric molt acurat. En el primer acte veim que els etíops han envaït Egipte i el valent soldat Radamès és nomenat cap de la tropa egípcia i és enviat a fer retrocedir l'invasor, amb la benedicció d'Amneris, la princesa egípcia enamorada d'ell. Però Radamès estima Aida, l'esclava etíop de la princesa i filla del rei d'Etiòpia. Aida, que es troba sola al final de l'acte, repeteix tristament les paraules: «Ritorna vincitor!» i es deixa portar pels seus sentiments d'angoixa, lluitant, en el seu interior, entre el seu amor per Radamès i el seu amor pel seu pare i el seu país nadiu.

La seva «ària» és un bon exemple del desenvolupament final de Verdi en aquesta casta de composició, és a dir, lliure en la seva forma i amb una meravellosa successió de melodies, corresponent amb perfecta flexibilitat al conflicte emotiu d'Aida, que troba el seu moment crucial en la patètica pregària de perdó. Aquesta òpera en quatre actes, finalment estrenada el 1871, transcendí del món de la música i esdevingué un símbol del nacionalisme italià. Giuseppe Verdi (1813"1901) compongué també Ernani, La Traviata, El Trovador, Don Carlos, Rigoletto, Falstaff, com també un Requiem molt famós. Els crítics, en general, el consideren un músic de talent desigual, però molt dramàtic i amb una excel·lent visió dels elements del teatre. No deixem de banda La força del destí, una altra òpera plena de simbolismes, amb aquella peça Pace, pacem io Dio, que tan bé cantava aquella Renata Tebaldi. El mateix podríem dir de Nabucco, no esmentada abans.

I ens diuen els crítics que amb Verdi l'òpera italiana assoleix màxima maduresa i que ningú no li pot disputar la seva qualitat d'autor fecund, dotat amb un extraordinari sentit dramàtic i notable inspiració. Però en els dies que Aida era composta, és a dir, els anys 1869"70, tenien lloc les expedicions de Garibaldi frustrades pels francesos a Mentana i Aspromonte. Llavors, esclatava la guerra francoprussiana i s'esdevenia la derrota francesa a Sedan que deixava que les tropes italianes ocupassin Roma. Era signada aleshores la «llei de garanties» que regulava les relacions entre el govern italià i el Papa. Dins aquest marc polític, Verdi vivia en el seu món de ficció totes les esperances i angoixes de la realitat.