'Dones i homes som tractats igual de malament a les presons marroquines'

Fatma i Mamia tenien 14 i 17 anys, respectivament, quan es va organitzar la «marxa verda» i acabaren empresonades amb tota la seva família. Des de llavors, han estat traslladades d'una presó del Marroc a una altra, totes «per l'estil»: El Ayun, Magdula i Mekmes. El 1983 organitzaren una vaga de fam de 10 dies per tal d'aconseguir major atenció mèdica i contactes amb el món exterior. Per aquesta mobilització, Mamia pogué ser operada d'una malaltia.

Hagueren d'esperar fins el 1991, quan la pressió d'Amnistia Internacional i altres organismes es traduí en l'alliberament de 310 persones. Prèviament, rebutjaren l'indult del Govern marroquí per no renunciar a la independència del Sàhara. Quan recuperaren la seva llibertat, perderen tots els seus drets com a ciutadanes: figuraven a les «llistes negres» dels hospitals, no podien treballar i foren avalades per un parent, que s'arriscava a acabar també entre reixes. Després de l'advertència de la dona d'un policia de la seva propera detenció, l'any passat llogaren una pastera i arribaren a Fuerteventura. Encara esperen el seu estatut d'asilades polítiques de les autoritats espanyoles.

Fatma i Mamia Abdusahad participaren ahir en una conferència al Teatre Municipal organitzada per Aministia Internacional i l'Associació d'Amics del Poble Saharià a les Illes. El president de l'Associació de Familiars i Presos Desapareguts al Sàhara, Abdesalam Omar Lahcen, informà que actualment són unes 450 les persones de les quals no se sap res des de fa gairebé 25 anys.