Bonaparte travessa els Alps (1800)

Fa just dos segles, en aquestes dates, Napoleó Bonaparte travessa els Alps amb el seu exèrcit i la ruta escollida és la del Gran Sant Bernat, a dos mil cinc-cents metres d'altura. Una gesta memorable que recorda aquella altra d'Anníbal passant per aquestes mateixes muntanyes o Simón Bolívar, anys més tard, creuant els Andes al capdavant dels seus soldats. L'episodi compta amb un «reporter» excepcional, una ploma ben ensinistrada, Adolphe Thiers (1797-1877), historiador i home d'Estat que dedica bona part de la seva feina a l'estudi del Consolat i de l'Imperi. Així ho explica: «Els soldats varen superar amb coratge els entrebancs d'aquesta ruta. Anaven molt carregats, ja que els havien obligat a agafar bescuit per a molts dies, i amb el bescuit, una gran quantitat de cartutxos. S'arriscaven per aquests senders escarpats, cantant enmig dels precipicis, somniant la conquesta d'una Itàlia on havien conegut tantes vegades el goig de la victòria i tenint el noble pressentiment de la glòria immortal que adquiririen. Per als d'infanteria la pena és menys gran que per als de cavalleria. Aquests han de fer la ruta a peu sempre sostenint la seva muntura per les regnes. No hi ha gran perill a la pujada però en baixar, el caminals, molt estrets, els obliguen a marxar al davant del cavall i aleshores estan exposats, en el cas que l'animal faci un mal moviment, a caure pel barranc. Hi ha accidents d'aquesta mena però no molts i en la pitjor de les circumstàncies s'estimben els cavalls però no els genets. És el matí quan arriben a l'hospici, i allà una sorpresa preparada pel Primer Cònsol reanima la forma i el bon humor de la valenta tropa. Els monjos de Sant Bernat de Ment han previst així i disposen dels queviures necessaris, han posat taula i serveixen a cada soldat una ració de pa, de vi i de formatge. Després d'uns moments de repòs, altre cop en marxa i descendeixen a Saint"Rèmy sense cap esdeveniment en contra. Cada dia ha de passar una de les divisions de l'exèrcit i l'operació es perllonga un bon seguit de dies, puix no només han de creuar els homes sinó també el material. Mans a l'obra, les tropes van d'una banda a l'altra sense dificultats. Viatgen els queviures i les municions sobre l'esquena de les mules, dins petites caixes, i el més feixuc serà l'artilleria. Les peces de carn i els caixons de bales també sobre les mules... La baixada es va fer més difícil i només es podia operar a força de braços, passant per perills infinits, tot evitant, a cada punt, que una peça de carn rodolàs cap al precipici. Dissortadament les mules començaren a fallar. I els mulers, dels que n'havien de menester un gran nombre, estaven esgotats i els comandaments hagueren de pensar en altres mitjans. Oferiren aleshores als pagesos dels voltants fins a mil francs per peça que aconseguissin de transportar de Saint"Pierre a Saint"Rèmy. És clar que feien falta devers cent homes per a traslladar-ne només una, un dia a la pujada i un altre a la baixada...