El cinema i la novel·la negra (1927)

L'estrena cinematogràfica de La llei de l'hampa, de J. von Sternberg, representa el naixement en el Setè Art de les pel·lícules que treuen el seu argument de la novel·la negra. Però què és la novel·la negra? Es tractaria, en tot cas, d'un gènere literari del segle XIX anglès, derivat de la novel·la gòtica, amb l'aventura i el misteri com a elements principals. D'aquí ha passat a ésser una casta de novel·la de lladres i policies que descriu la realització d'un crim i l'ambient social que l'envolta. D'aquest sac amb tan diverses propostes en traurem els «thrillers», en què la psicoanàlisi hi és sempre present. En el cinema, el clima es pot representar amb l'ús efectista de la llum i un enquadrament dramàtic que posi el detall en primer terme. Els anys 30 i 40, que coincideixen, precisament, amb les activitats delictives de la segona generació de la «màfia» a Nova York, Chicago i altres grans ciutats nord-americanes, són els d'una major producció de pel·lícules del tema com és ara Scarface, de Hawks, el 1932; El falcó maltès, de Huston, el 1941; Perdició, de Wilder, el 1944; La dona del quadre, de Lang, el 1945; La dama de Shanghai, de Welles, el 1947; Força bruta, de Dassin, el 1947: Al roig viu, de Walsh, el 1949... I encara que tot això, com podem veure, sigui vell, antic i moltes vegades estantís, hi ha encara conreadors del cinema negre que no n'abandonen els ja tan emprats esquemes, com els directors Fuller, Aldrich, Siegel, Penn, Polansky i els germans Coen. Pel que fa a la literatura, n'hi ha que encara ho creuen quelcom avantguardista i això que fa molts anys, molts, que les aventures de Rocambole, que feien les delícies de l'època victoriana, han passat a millor vida. Publicacions de quiosc com els Hitchcock Magazine dels anys 70 o els Pistas, distribuïts per tota l'Amèrica llatina els anys 60, entre moltes altres publicacions antològiques, ajudaren a popularitzar més el gènere. Leslie Charteris, Frank Gruber, Armitage Trail (biògraf del famós Scarface), Edward D. Hoch, Jack Ritchie, Clark Howard, Rog Phillips, Vivian Thorne, John Lutz, Dan J. Marlowe, Glenn Canary, Max Van Derveer, Lawrence E. Orin, Caroline Adams, Robert Bloch, Talmage Powell, Benjamin Swift, Joe Mackey... La nòmina es faria inacabable. Les incursions de la literatura, jove literatura?, catalana en aquest terreny no es pot dissociar per altra banda de noms com Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver o Josep Maria Palau i Camps, entre d'altres, i que no hem de comentar ara i aquí. Potser i per acabar, Alfred Hitchcock, parlant d'un dels seus personatges, una tal Manuela, ens donaria els elements que es combinen en aquesta casta de relats per a tenir el lector o l'espectador aferrat a la cadira: «Els sols de la mort floreixen, esclaten entorn de les rodoneses llatines de la nostra folla i bella boliviana, passionària de les trobades amoroses, petit coronel qui no es deixa fàcilment posar d'esquena a terra, agent de xoc amb trenes brunes, terror en espècie al País dels Espies Meravellosos de Michel Dumond...».