Mor ofegat Ernest Starling (1927)

Mor en el decurs d'un naufragi, prop de Jamaica, el fisiòleg anglès, nascut a Londres el 17 d'abril del 1866 i que obtingué el seu títol de medicina el 1890, essent nomenat professor de la Universitat de Londres el 1900. Una de les seves primeres tasques d'investigació fou entorn del funcionament del cor i la relació mútua de la sang i la limfa. El 1912 publicà un dels millors llibres sobre fisiologia fins aleshores publicats i des del 1902 s'havia interessat en l'estudi de com el pàncrees segrega el suc digestiu tan prompte com el contingut de l'àcid dels aliments en l'estómac passava als intestins. Segons Pavlov això ho controlava el sistema nerviós. Però quan Starling i el seu company de feina Bayliss tallaren els nervis del pàncrees encara va seguir funcionant una bona estona. I descobriren que la part inferior de l'intestí prim segregava una substància que anomenaren secretina i que era provocada per l'àcid de l'estómac i era aquesta secretina la que estimulava la segregació pancreàtica. Starling suggerí que se li donàs el nom d'hormones a totes les substàncies que són producte de la secreció interna i que transportats per la sang excitaven l'activitat dels altres òrgans. Però la tasca d'Ernest Starling no hauria estat tan eficaç sense la col·laboració de William Maddock Bayliss (Wolverhampton, Staffordshire, 1860"Londres, 1924), que era el seu cunyat i formava amb ell un excel·lent equip d'investigació. Bayliss va rebre la medalla Copley de la Royal Society i era el primer fisiòleg que la rebia després de cent vuitanta anys. I encara el 1922, dos abans de la seva mort, el feren cavaller. Però els mèrits eren de tots dos. No es pot deslligar el tàndem investigador Starling-Bayliss.