L'expulsió dels moriscs (1615)

Es donen per acabades les operacions d'expulsió dels moriscs dels territoris de la corona espanyola. Es calcula el nombre de persones afectades per aquesta injustícia, feta en nom de la justícia, en més de mig milió. Malgrat els esforços de Felip II i del Tribunal del Sant Ofici per a convertir els moriscs al catolicisme, seguiren aquests aferrats a la fe dels seus avantpassats i les conversions aconseguides només per interés o per por no foren ni moltes ni sinceres. A la vista d'aquestes dificultats, el Rei, aconsellat pel Papa, per Lerma i per l'Arquebisbe de València, acabà per signar el 1609 un decret d'expulsió contra tots els moriscs, decret que fou brutalment executat, prohibint en molts de casos que poguessin vendre els moriscs els seus bens immobles, i obligant, en més dolorosos casos, els pares moriscs a abandonar els seus fills de menys de set anys. El tema, èpic i apassionant, deixaria fonda petjada en aquell grup de valls molt pintoresques, «Las Alpujarras», que vaig visitar el 1963, (a la meva novel.la All ah Akbar, el Morisc, Premi Ciutat d'Alzira, vaig tractar d'aprofundir en aquell interessant capítol de la història), estan situades a la falda meridional de Serra Nevada. Les Alpujarras han estat admirablement descrites per Alarcón en la bella novel·la que porta el mateix nom. El 1568 esclatava en aquella comarca una rebel·lió de moriscs que prengué per cabdill a un descendent dels Omeies, Fernando de Córdoba y Válor, conegut pels seus amb el nom d'Abén-Humeya. La revolució, però, fou ofegada en sang per don Juan de Austria el 1571. El problema era polític i religiós, però també popular. Els cristians vells odiaven els moriscs, els musulmans de llarguíssima trajectòria sobre el territori penínsular, especialment a riques contrades agrícoles d'Andalusia i del País Valencià. Ho confirma, per exemple, tota una terminologia antiga de la llengua castellana i que ha arribat fins a nosaltres: «A más moros (muertos), más ganancia» (que vol dir que quant més gran és la dificultat, més gran serà la glòria en triumfar); «A moro muerto, gran lanzada» (que significa que alguns només presumeixen de la seva bravesa quan ja no hi ha risc); «Haber moros en la costa» (esser necessària la precaució en algun negoci); «Haber moros i cristianos» (quan és lloc de baralla segura); «Moros van, moros vienen» (es diu dels que porten mitja gatera)... I no oblidem d'esmentar aquí els «Abencerrajes», la tribu morisca que, segons conten, exercí gran influència en el regne de Granada en el segle XV, però de la qual no sabem quasi res fiable. La seva rivalitat amb els Cegríes fou una de les causes de la caiguda del reialme nazzarita. Ginés Pérez de Hita composà en el segle XVI una Historia de los Cegríes y los Abencerrajes, en la qual s'inspirà Chateaubriand per escriure la seva obra: El darrer Abencerraje.