L'obra del savi Isaac Newton (1687)

Miquel Ferrà i Martorell29/04/00 0:00

És editada, després de molts anys de feina i entrebancs, l'obra de l'il·lustre matemàtic, físic, astrònom i filòsof anglès Isaac Newton (1642-1727), que aconseguí grandíssima fama a causa de les lleis de la gravitació i de la descomposició de la llum. Després de dècades dedicades als càlculs i les observacions, anà treballant la seva obra fonamental. El més curiós i alhora el més notable és que per poder portar endavant el desenvolupament de tal obra va haver de crear el càlcul diferencial i el càlcul integral com aquell que inventa un instrument adequat per realitzar la seva tasca. La cosa havia començat, però, de manera més concreta, quan el també famós astrònom Halley visità Newton a Cambridge, i aquest li entregà els manuscrits. En llegir-los, Halley va advertir tota la importància d'aquells textos i pregà Newton d'acabar-los de redactar. Però Newton no ho veia clar. S'estimava més dedicar el seu temps a altres experiències. Halley freqüentà, aleshores, les visites a casa del savi en companyia d'alguns membres de la Societat Científica i entre un i altres, forçar-lo a agafar la ploma i enllestir el material. Finalment, amb un darrer esforç, Newton posà punt final a la seva obra que porta per títol: Philos ophiae naturalis principia mathematica i el llibre fou aprovat per la ja esmentada Reial Societat Científica de Londres, la qual adquiria alhora el compromís d'imprimir-la. Començaren, llavors, els inconvenients. La Societat mancava sempre, a cada volta d'any, dels fons necessaris per emprendre l'edició i Newton se sentia enganyat i decebut. Halley no acceptà la situació i decidí, finalment, garantir el pagament de l'obra. Sortí, així, a la llum pública, el conjunt d'escrits que contenen els principis o fonaments de la física moderna. Dividida en tres parts, la primera es dedica a les definicions generals i tres lleis del moviment que en cara avui són fonament de la mecànica, és a dir, la llei de la inèrcia, la llei de l'acceleració i el principi d'acció i reacció. La segona part tracta dels moviments dels cossos, i la tercera es refereix al moviment dels cossos en el sistema solar.

Nascut a Woolsthorpe, prop de Grantham, Anglaterra, era enterrat vuitanta-cinc anys després a l'abadia de Westminster, allà on hi havia també les sepultures dels Reis britànics. El seu epitafi: «La glòria del gènere humà» resumeix l'existència d'un dels serveis més privilegiats i fecunds de tota la història de l'home. Un dels tòpics o si voleu, de les anècdotes, de les que tothom ha sentit parlar i que ens refereix com és de profitós el contacte amb la natura unit a l'observació dels misteris universals, és aquella de la «poma», la famosa poma de Newton: «Estava un dia el savi entregat a les seves meditacions, a l'ombra d'una pomera, quan caigué una poma als seus peus. Aquell incident l'enfonsà en les més fondes reflexions sobre la naturalesa d'aquella força singular que xuclava els cossos vers el centre de la terra i els hi precipitava amb una velocitat accelerada. Aleshores un llamp il·luminà el seu esperit. Perquè, és demanà, no s'ha d'aplicar aquesta força d'atracció fins a la lluna? I quin és aleshores la força que manté aquesta en la seva òrbita entorn de la Terra? Va estrendre llavors els seus interrogants als planetes que es mouen entorn del sol. Estava ja Newton en el camí de la descoberta de l'hermosa llei que havia de determinar rigorosament els seus càlculs...».

I des de llavors feim referència a la «poma de Newton» quan volem donar a entendre que de vegades solen provenir els més importants resultats de les causes mínimes.