Sobre les muralles de Jericó

Vista de Jericó des de les ruïnes de la ciutat històrica.

08/04/00 0:00

Feia calor, dins aquell gran fondal 250 metres per sota del nivell de la mar. Una calor humida, com d'una gran cambra tancada. Mirava el panorama. La terra generosa omplia tot el redol de verdor. Sota els peus un munt d'enderrocs que han deixat entreveure segles i segles d'història, derrotes d'uns i victòries dels altres. I, al final, tot pols. La pols de les muralles de Jericó. A l'esquena un jebel o muntanya amb un monestir penjat a mitjan camí del cim, al davant una gran planúria fins al quasi bullir de la Mar Morta. La calitja ensenyorint-se del panorama.

Segurament perquè sempre hi ha músiques que s'associen als petits i grans fets, aquell lloc històric em recordava una cançó que diu que Josué, amb el so de les seves trompetes, enderrocà les muralles de Jericó. Han passat tants d'anys i encara se'n fa música. Curiositat, devoció o rutina, la gent visitava l'històric indret i, amb els temps just, abans d'anar-se'n entraven a un modern establiment on compraven tota mena de productes de bellesa elaborats amb les sals de l'aigua de la mar sense vida. El negoci és el negoci i la bellesa és la bellesa.

A la plaça principal del nucli urbà de l'oasi tot era diferent. De primer m'arribà el perfum de fruites exòtiques i ben madures, després l'olor de la carn que anaven torrant als restaurants. Finalment tot es barrejava, perquè no hi corria ni un bri d'aire i l'ambient estava ben carregat. Com carregat estava a l'hora de travessar el riu Jordà, quasi un torrentó fangós sobre el qual hi ha un pont que tan sols permet que hi passin vehicles en una sola direcció. Banderes, passaports, controls. Ja havia dinat, i anava a l'oficina de correus situada prop de la plaça a comprar segells per enviar una carta. Però a correus m'informaren que els que demanava només eren d'ús interior i que no eren reconeguts fora de les seves fronteres.