El professor Valentín Zabala, inspector electe de la província
de Conca, director d'una de les escoles públiques de Saragossa i
autor de diverses obres d'educació, publica a Juan Bastinos e Hijo,
Editores, la seva curiosa obra Discursos y disertaciones para
reválidas, oposiciones, exámenes y distribuciones de premios, en el
pròleg de la qual, entre d'altres propostes, escriu que es tracta
de «facilitar als aspirants al Magisteri un dels exercicis més
difícils al qual s'han de sotmetre per aconseguir el títol, i
oferir als ja mestres una sèrie de petits discursos que s'adaptin a
les necessitats en què més d'una vegada hauran de veure's
compromesos en l'exercici de la seva delicada professió...».
Des de la visió actual de les coses, però, quan mestres,
col·legues i alumnes tenen les idees clares, més o menys clares
sobre la dignitat humana en bona part oposada al caràcter servil,
la baixesa de l'adjectiu servilis, que en aquell temps i en
política posaven de «malnom» arreu d'Espanya, els liberals als
conservadors que acceptaven la fórmula de l'absolutisme. La fèrria
disciplina que, ben sovint, provocava el rigor de la desesperança.
De tot això n'és mostra ben simptomàtica la terminologia de
qualsevol d'aquells discursos programats, pronunciat per un nin
abans de la distribució de premis: «De la mateixa manera que un
pobre sap agrair l'almoina, que un malalt agraeix la visita del
metge, que un humil treballador dóna les gràcies a un propietari o
cap de taller pel jornal que se li facilita, a la manera que els
criats estimen els seus bondadosos amos; que els germans menors
reben amb agraïment els consells dels majors; que els fills miren
amb amor filial els seus pares, que els subordinats es consideren
feliços quan són comandats per una autoritat justa i protectora,
així també nosaltres, considerant la nostra feblesa i tenint
present la poca cosa bona de què som capaços, miram amb amor el
nostre Mestre i amb particular estimació i agraïment les autoritats
que ens protegeixen. Què seria de nosaltres si els nostres pares no
haguessin tingut cura de la nostra existència? Que hauríem
desaparegut del món immediatament a la nostra naixença. Què hauria
estat de nosaltres si no comptàssim amb mestres que ens il·lustren
i ens subministren l'educació?.
Sabeu que llevat d'algunes excepcions, amb pares que tinguessin
la possibilitat d'ensenyar-nos per si mateixos, els altres viuríem
en la major ignorància, ens faríem esclaus de les passions i ens
diferenciaríem molt poc dels animals irracionals...» És, com podem
veure, la depuració del propi esperit, i en conseqüència crear
servents potencials per a una societat on uns pocs gaudien de
fortuna i la majoria, tota la perifèria del poder, suportava la
gran misèria d'un país que havia perdut el tren de la Revolució
industrial i no era considerada entre les potències europees...
«Què seria de nosaltres si unes autoritats no tinguessin cura
dels nostres pares, ja en les seves persones, ja en els seus béns,
ja en la seva reputació; si altres no poguessin acudir als
establiments de beneficència, i si altres i altres no ens
procurassin els centres educatius, si no proveïssin dels mitjans
per sostenir-los, i no ens facilitassin els mestres? Aleshores, en
el món, predominaria l'ambició, que tot acabaria en poder del més
poderós, que tot seria brutalitat, que tot seria desordre, que tot
seria desconcert, i que la societat no podria existir, puix tot
desapareixeria.».
Sense comentaris.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.