A només 50 quilòmetres?

Indicador a la carretera que va de Kharga a Paris (Egipte).

01/04/00 0:00

D'entrada, mirant aquesta instantània es podria pensar i creure que la culta i rica Europa ha decidit ser acollidora, oberta a tothom. Però és com un miratge, perquè al cartell de la carretera hi manca un accent, per estar allà on no està. Un accent és un accent i tot té la seva importància, no cal fer-se il·lusions. Paris no és París. Paris "sense accent" és un indret un poc llunyà i, tot i que la carretera que hi du està asfaltada de fa poc, costa un poc arribar-hi. Ja que hi anem de camí, aprofitem les coses així com vénen: la vida són quatre dies, i al final tothom es mor. Això no té cap sorpresa.

Es fan quilòmetres i així a dos-cents metres de l'asfalt hi surt una font d'aigua tèbia on és un gust banyar-s'hi tot mirant com el temps i l'aigua passen sense fer gens de renou, com si res. De nou a la carretera, els quilòmetres són lleugers i el paisatge, sovint mar d'arena que arriba a l'infinit, ofereix algunes sorpreses per tal de rompre la monotonia: una tomba blanquíssima sota el sol o un redol de palmeres, sempre hi ha coses. De cada vegada Paris "atenció a l'accent" està mes prop. Abans d'arribar cal conèixer el Nou Paris, un impressionant projecte de Hassan Fathy "l'arquitecte dels pobres" on, seguint els antics sistemes de construcció, aixecà dues grans obres: un mercat i un centre administratiu. Una guerra ho aturà quan estava quasi a punt i només hi faltava la gent. Ara l'arena hi entra per finestres i portals.

Quan s'arriba al Paris antic, encara no s'ha acabat el viatge. Els viatges no s'acaben mai. Unes desenes de quilòmetres més al sud espera el temple de Dush. Temple del temps dels faraons, església cristiana, fortalesa... Una llarga història que és possible llegir a trossos a través de la ceràmica trencada, que crida en silenci. Paris no és París, i què?!