Silvestre, el papa bruixot (999)

TW
0

És nomenat papa el cardenal Gerbert, que pren el nom de Silvestre II, que havia nascut a la població d'Aurillac, en el sud de França. Fou popularment conegut com a bruixot i ocultista i, fins i tot, durant molts anys, tingué una amant, Meridiana. Aquesta dona, també segons «vox populi», era un dimoni súcub que proporcionava riqueses i plaers al pontífex.

Silvestre II exercí el seu pontificat fins el 1003 i abans de morir, penedit de la seva corrupta vida, es retractà i fou soterrat en el temple romà de Sant Joan de Llitrà, on el seu taüt, segons tradició, deixa caure suor quan ha de morir alguna persona important. Si el que es troba en perill de mort és un papa, l'exudació és tan intensa que goteja fins a terra. Curiosa tradició aquesta! Hem de precisar que existiren tres papes amb el nom de Silvestre, el primer que governà del 314 al 335, el segon, del que hem parlat, i el tercer, que fou antipapa el 1044. Però aquest cas del papa «bruixot» no és cas aïllat a una història de la Santa Seu en què tants personatges indignes hi han desfilat. Escrivia l'historiador Victoriano Domingo que ahir com avui mateix, «la unitat de l'Església es veu trencada per un llevat cismàtic que la divideix, la subdivideix i la trosseja. La veim agenollada al davant del món, com afirma Maritain, defugint amb molta cura tot allò que pugui evocar la idea d'ascesis, de mortificació o de penitència; la veim menyspreant els seus tresors més sagrats, la virginitat i la castedat, en una absurda idealització de l'amor carnal; fent una espantosa liquidació del passat, escarnint a cada passa les ombres de la seva tradició, llançant per la borda la seva riquesa artística i litúrgica, menyspreant dos mil anys de lluites... Es parla només dels errors, de les equivocacions ancestrals, de les tiranies i les injustícies. No s'ha d'oblidar que allà on no es conserva l'herència del passat no hi cal esperar que hi brosti un corrent renovador o una idea original, com digué Menéndez y Pelayo. La força de la seva apostolicitat cedeix al davant d'una absurda tolerància cap als notoris errors dels germans separats, s'assagen les formes d'una utòpica santedat que es basa en la deïficació del que és temporal i caduc. La veritat s'ha fet subjectiva i variable. Pau VI ha denunciat els eclesiàstics i religiosos que crucifiquen avui l'Església i ell mateix ha definit, fa poc, el moment actual, amb una paraula ben encertada: Autodestrucció. «És ben clar que en aquest text només hi ha part de veritat. Episodis tan antics com el que relatam avui vénen a demostrar que des de sempre, com ja va advertir Jesucrist als seus apòstols, hi ha hagut des del primer any de l'Era cristiana, traïdors a la lletra de l'Evangeli. Per això, quan Joan Pau II s'ha hagut de mullar demanant perdó en nom de l'Església de tots els temps, el gest ens ha semblat valent i noble i ben segur que a despit de molts dels seus cardenals i bisbes, que com sempre s'estimen més amagar la pols davall la catifa que fer net.