A França, una tal Françoise Bos és acusada d'haver tingut tracte
carnal amb el dimoni que ella anomenava «capità del Sant Esperit» i
declarada culpable és cremada a la foguera. És un dels nombrosos
casos de possessió del diable al llarg del segle XVII arreu
d'Europa, quan la tasca inquisitorial és més activa i qualsevol
sonada és considerada bruixa perillosa. Així, per exemple, el
senyor de Bouvet, prebost general de les forces armades a Itàlia,
publica el 1659 el llibre Admirables mètodes i recursos
d'investigació per a tota mena de delictes i bruixeries. Aquesta
obra, amb la qual es tracta d'ensenyar el jutge com ha d'actuar en
un procés de bruixeria, és, probablement, com diu el doctor Koning,
el tractat més inhumà que s'ha escrit pel que fa als tribunals de
bruixes. Per altra banda era tanta l'afecció que els demonòlegs
d'aquell temps tenien a sistematitzar aquest món ocult que feren,
fins i tot, un calendari que la gent es creia cegament.
S'havia assignat a cada mes de l'any un dimoni, quatre setmanes
en el decurs de les quals cada un dels éssers malèfics actuava de
manera contundent i especial. Aquests dotze dimonis eren: Belial,
Leviatà, Satanàs, Belfegor, Llucifer, Baalberith, Belcebú,
Astaroth, Tamuz, Baal, Asmodeu i Moloch. Un autèntic exèrcit contra
el que, tradicionalment, ens guardava Sant Antoni (251-355), aquell
ermità de les zones desèrtiques de l'alt Egipte, fundador de la
vida monacal cristiana, a qui Satanàs volgué seduir, inútilment,
moltes vegades, ja fos sota la forma d'hermoses meretrius, ja fos
amb formes monstruoses per causar-li espant. Sant Antoni assegurava
que el dimoni se li presentava, de vegades, com un gegant molt
lleig i deforme, el cap del qual li arribava fins al cel. Altres
vegades era un drac menjador de foc i ben sovint adoptava la forma
bíblica de serp. Un especialista en el tema de les transformacions
dimoníaques, Henri Boguet (1550-1619) escrivia: «De vegades el
Maligne pren l'aparença d'una dona, segons sabem per les biografies
de Sant Jeroni i Sant Antoni; i els dos diables que es presentaren
davant el Fill de Déu tenien figura femenina. Aquest sembla haver
estat el cas de Curzio Rufo, quan va veure, en una arcada, una dona
que llavors desaparegué sobtadament. Boeci relata el cas d'un jove
molt garrit al qui molestava contínuament un dimoni súcub de rostre
molt hermós. Amb el que sabem dels súcubs n'hi ha prou per provar
que el diable pren sovint la forma d'una dona, especialment en els
aquelarres, segons declaracions de les bruixes Thivienne, Jaquema,
Paget i d'altres. «Ja sabem com aconseguien els inquisidors
aquestes declaracions. El resultat final és que les víctimes de les
persecucions de bruixes ascendeixen a un nombre molt difícil de
precisar, encara que en un càlcul per baix es podria xifrar entorn
de les dues-centes mil persones, totes cruelment i públicament
executades. Les darreres execucions tingueren lloc el 1610 als
Països Baixos; el 1611 a Espanya; el 1648 a Anglaterra; el 1727 a
Escòcia; el 1745 a França; el 1775 a Alemanya; el 1782 a Suïssa; el
1790 a Itàlia i el 1793 a Polònia. De res no serví que el món
hagués passat del segle de la fosca al segle de les llums, és a
dir, del XVII al XVIII.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.