Manual de pedagogia teoricopràctica (1870)

Amb aquests mots era encapçalat un dels textos més decisius en el món de l'ensenyament de l'Estat espanyol aquell any de 1870, de manera que no es podia dir mestre o educador cristià aquell que no el fes servir. Passant pàgines i observant notes marginals, un observa que hi ha coses, idees i conceptes que malgrat tots els canvis de les diferents modernitats, sempre semblen vigents: «L'educació en el seu sentit més extens dura tota la vida d'un home, perquè al llarg de tota ella va aprenent i perfeccionant les seves facultats. En aquest sentit són agents de la seva educació i instrucció, després de Déu, els pares, els mestres, l'Església; ell és educador de si mateix, i serveixen de mitjans a la seva educació les seves pròpies observacions, reflexions, experiències, errors, llibres, papers públics, monuments, tradicions, tracte social...».

Curiosa aquesta universalitat del pensament educatiu. Per altra banda és també de notar aquesta idea de l'aprenentatge vitalici, l'escola de la societat i del carrer i de la feina, que mai no s'acaba, puix cada experiència nova és una lliçó. I pel mateix raciocini podem trobar un mestre en qualsevol època de la nostra vida i a qualsevol cap de cantó, això quan no el portam dins de nosaltres mateixos. Llegim: «Moltes són les qualitats que constitueixen un bon mestre, però les més indispensables i importants són les següents: Vocació professional, amor a la infantesa, cura de la seva salvació i instrucció, bondat, prudència, virtut i ciència».

És per això que el mateix manual convida els estudiants de magisteri a fer crítica del que mai no s'ha de donar dins la tasca pedagògica, «la conducta tirànica de molts mestres» d'aquell temps, afirmant el crític que «aquesta doctrina semblarà absurda i mala d'entendre als mestres rutinaris, que no saben fer servir altre recurs més còmode per a la disciplina de les seves escoles que els càstigs i els premis distribuïts sense criteri. Acostumats a presentar"se quasi sempre a l'escola enmig dels seus deixebles amb la verga o la corretja en la mà, com els domadors de feres, amb la cara ennuvolada, la ira en el pit i el verí de la reprensió amarga, i no rara vegada de l'insult en la llengua, creuen no poder"se governar una escola sense aquestes armes; i si se'ls despulla d'elles, resten impotents per a l'ensenyament: prova clara de la seva ineptitud per al professorat, i de cap amor envers dels nins i del seu ministeri. Despietats professors que tan cruelment martiritzau la tendra infància! Si no teniu altres mitjans d'educació, abandonau la vostra feina que és més perjudicial que útil a la societat. La vostra dura tirania inspira en els nins horror a l'estudi, a l'escola, a la vostra educació, a la vostra persona, i a tot el que de vosaltres pot provenir. Fins i tot, el nom de Déu i de les virtuts, sortits els vostres llavis són rebutjats, doncs els veuen esquitxats de la fel amarga de la qual n'està farcit el vostre cor... I per causa vostra, les escoles perden l'alegria, la vivor, la franquesa, la innocència... i per causa vostra molts nins esdevenen estúpids, tímids, endurits, intractables, astuts, hipòcrites, mentiders, cruels, obstinats... Mestres cruels! És que no teniu por d'aquestes fatals conseqüències...».