Els naufragis dels besavis (1889)

Se celebra l'ofici funeral a la Parròquia de Sant Bartomeu, pagat per l'Obreria de la Mare de Déu del Carme, en sufragi de les ànimes dels nàufrags del navili solleric San Antonio, embarcació de vint"i"tres tones, comandada pel patró Joan Calafell i que portava cinc tripulants, també sollerics. Havia sortit el dia 2 del port d'Agdé amb rumb a Sóller i es considerava definitivament perduda. La literatura d'aquella època sapigué descriure al detall aquells naufragis freqüents, i així, per exemple, J. Rudolf Wyss, escriptor de Suïssa, autor del Robinson Suís(1781"1830), descriu una d'aquelles tragèdies amb una gran vivor de detalls. En realitat, Johann Rudolf Wyss completà i edità aquella novel·la que havia estat escrita pel seu pare, Johann David. «En complir"se el setè dia d'aquell espantós temporal, lluny de minvar, la tempesta redoblà el seu furor i la seva violència. El vent i les ones ens havien arrossegat cap al sud-est, però no podíem precisar el lloc on ens trobàvem; el vaixell presentava algunes vies d'aigua, i els pals estaven destrossats. La tripulació, esgotada per l'esforç i la fatiga de tants dies i tantes nits de lluita, abandonava la maniobra, i els mariners ja no llançaven els seus acostumats improperis, sinó que mormolaven pregàries retardades, o deixaven anar exclamacions desesperades; el desconsol era general, i, al mateix temps que comanaven la seva ànima a Déu, cadascú pensava, abans de tot, a salvar la seva vida... I en aquell mateix instant un terrible xoc de la nau contra una roca ens va fer rodar per terra; un sord cruixit acompanyà aquella gran sacsejada, i el renou de l'aigua penetrant pertot arreu amb violència em va fer comprendre que el flanc de l'embarcació acabava de fregar un escull: Havíem naufragat... Aquells crits angoixats em feriren en la part més fonda del meu cor, perquè els meus fills els repetien amb un accent de terror indescriptible... Vaig pujar com vaig poder al pont. La pluja torrencial i el furiós onatge que ho escombrava m'impediren una llarga estona mantenir"me dempeus, i després d'algunes temptatives fracassades vaig poder, finalment, agafar un tros de fusta que era tot el que restava del nostre pal major, tot fet estelles. En veure que tots els tripulants havien abandonat el vaixell, la meva desesperació no tingué límits. Les xalupes, carregades de gent, flotaven sobre les ones, i un mariner tallava en aquell moment la corda que subjectava la darrera de les xalupes al dissortat navili. Vaig córrer a la borda, vaig cridar, vaig pregar, però tot va esser inútil. La meva veu era impotent enmig de l'estrèpit de la tempesta, i ja fos perquè les ones, alçant"se com muntanyes, impedien als fugitius percebre els meus senyals desesperats demanant auxili, o perquè la violència de les aigües fes impossible que les xalupes s'apropassin al vaixell...».