Mor a Roma, als seixanta-nou anys, Luchino Visconti, comte de Modrone Elba (Milà, 1906), a causa d'una insuficiència cardiorrespiratòria, i quan treballava en un nou projecte cinematogràfic sobre l'obra de Marcel Proust. Ja quan filmava Ludwig, sobre la vida de Lluís II de Baviera, en què Helmut Berger protagonitzava aquell rei excèntric, havia sofert una trombosi cerebral i com a resultat d'aquesta restà paralitzat d'un braç i la cama esquerra. És de destacar que lluny de deprimir-se, Visconti seguí, malgrat aquella paràlisi, treballant i retornà a la cinematografia. Just un any després acabava la pel·lícula Gruppo di famiglia in un interno, amb el personatge principal interpretat per Burt Lancaster. I no seria aquest el seu darrer film, puix encara duria el 1976 a bon terme L'innocente, igualment celebrat per la crítica.
Tanmateix la seva pel·lícula més coneguda, Il Gattopardo (1963), basada en la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, un altre gran èxit i obra mestra, fonda crítica de l'aristocràcia siciliana. El que cal agrair, principalment a Visconti, és el seu cinema contra la cultura feixista. Apropat el 1943 al Partit Comunista, es va sumar a la lluita partisana. Acabada la Segona Guerra Mundial, col·laborà en la propaganda cinematogràfica a favor dels vencedors que no eren altres que els membres de la Resistència antinazi i antifeixista. Giorni di Gloria(1945) és, en bona part, obra seva.
Entre les distincions i premis que van marcant les fites de la seva carrera artística es poden esmentar el Lleó d'Or de la Mostra de Venècia del 1964 i el XXV Especial del Festival de Cannes entre d'altres guardons.
Qualificat com a mestre del «neorrealisme romàntic», Visconti, deixeble de Jean Renoir (1935-1940) de qui fou ajudant de direcció, bastí poc a poc el seu estil, realisme crític de gran complexitat i riquesa. Dirigí, aleshores, la seva mirada, analítica, sobre la història italiana, i va fer servir, en la seva dinàmica cinematogràfica, les tècniques teatrals de les que també era un gran mestre. Per altra banda i ben sovint, analitza la vida familiar mediterrània, com a Rocco i els seus germans, per exemple. De tota la seva tasca, una de les pel·lícules de més èxit, Mort a Venècia ens sorprèn i desconcerta per la seva ambigüitat de missatge i reflexió.
Però en conjunt, Visconti, irrepetible, és un nom elemental en la tècnica i crònica del Setè Art. Però el constant de la filmografia d'aquest gran director és Verdi i les ressonàncies melodramàtiques com ell mateix confessà: «Verdi i el melodrama italià han estat el meu primer amor; quasi sempre la meva obra té quelcom de melodrama. Això m'ho han criticat, però per a mi representa més un elogi que un retret...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.