La visió de fra Martí Luter (1900)

Havia aparegut, en una primera edició, el 24 de febrer del 1880 i ara, el 17 de març del 1900 era saludat per la crítica com un llibre important i polèmic, com un dels millors poemes de l'època.

En Llutre ros, de les nostres rondalles, n'és en aquests versos el seriós protagonista des l'òptica del romanticisme, és a dir, l'heroi, defensor de la llibertat i víctima dels poderosos.

«En el començament, el pobre frare de Witemberg no creu fer cap mal a l'Església, lluitant contra el tràfec que aleshores es feia de les indulgències; Lleó X, esperit pacífic i generós, se'n reia de les agudes observacions del doctor agustí, celebrant de vegades el seu enginy; l'invicte Carles V exclamava, quan el veia, amb aire distret i rebutjador: Voleu dir que és aquest homenet el que ha de transtornar el meu imperi? I Enric VIII el feia blanc de les seves burles més cruels, i els homes més savis de tota Itàlia se'n fotien de tot aquell afer, no podent comprendre com un bàrbar, com l'anomenaven (a causa de la seva procedència germànica), tingués prou forces per torbar la pau del catolicisme i remoure el món.

Però arribà el moment i tots s'espantaren del que havien fet i del que no havien sabut aturar, com succeeix sempre pel que fa als grans drames de la terra; més d'un cop, Luter, emporuguit, volgué tornar enrere, i no pogué; el pontífex volgué tallar l'incendi quan ja era impossible aconseguir-ho, perquè ja les flames calaven foc a tota la cristiandat; Carles V es va veure aficat en guerres sagnants, promogudes per la doctrina d'aquell fraret que tantes vegades havia despreciat, i Enric VIII, el defensor de la fe, arrabassava el seu regne de l'obediència de Roma, instigat per la més baixa i desordenada conscupiscència. El que semblava en el seu origen una subtilesa teològica, una queixa contra determinats abusos, i en el cas més greu, una apassionada brega entre dues ordes religioses rivals, dominics i agustins, era, en realitat, l'enllumenament de trascendental i paorosa revolució, que no ha acabat encara i que només déu sap quan finirà...».

Aquestes paraules de Núñez de Arce serveixen per encapçalar una edició a la qual, el poeta només sobreviuria un parell d'anys.
No hi ha més realitat que aquesta. Els terratrèmols ideològics poden durar centúries però els éssers humans que els han armat són només un buf de vent, una estona minúscula en el mapa del món...

«Per la dolorosa visió conduït/ el temorenc esperit del frare/ solca l'espai obscur i callat;/ però en la densa fosca els seus ulls/ incorporis, hi veien, i el silenci/ per a ell tenia incomprensibles veus./ Descobrí de sobte l'abrupta roca,/ i son invisible peu semblava/ sorgir del ventre de l'infern...».