Mor el filòsof Karl Marx (1883)

TW
0

Tal dia com avui moria a Londres Karl Marx, fundador del socialisme, autor de l'obra titulada El Capital, autèntic evangeli d'aquesta ideologia, fundador de la Internacional. Cap al 1877, amb la salut molt trencada, es refugià en la vida domèstica. Fou dins el cercle familiar que li esdevingueren dues dissorts que contribuïren a agreujar les seves malalties. Per una banda, la mort de la seva esposa, el 1881, i un any després, la de la seva filla gran, Jenny. Tot sol, abatut, desmoralitzat, amb els pulmons seriosament infectats, amb la ment afeblida, s'acabà acceleradament. Però les seves angoixes havien començat el 1872, quan hagué de sostenir amb Bakunin un enfrontament molt dur, en el si del Consell General de la Internacional. Un i l'altre proposaven camins oposats en la manera de continuar la lluita revolucionària. En el Congrés, celebrat a La Haia, els partidaris de Marx expulsaren Miquel Bakunin (1814"1876), fundador rus de l'anarquisme, i els seus seguidors de l'Associació Internacional de Treballadors. En aquell mateix Congrés, Frederic Engels (1820"1895), un dels fundadors del col·lectivisme alemany, decideix de translladar la seu del Consell a Nova York, fins aleshores a Londres. Això forçà Marx a retirar"se de l'activisme polític i dedicar"se a l'estudi. Continuà la seva tasca teòrica. Però ja la seva capacitat intel·lectual minvava molt i la seva frustració era molta. Havia passat dels seixanta anys i els dolors físics i psíquics l'assetjaven. Però el pitjor que li passava era estar decebut, incomprès, traït en una part dels seus pensaments filosòfics i de les seves idees bàsiques. Seria visitat per molts líders obrers i polítics que no oblidaren el seu mestratge. Però així i tot, molts dels que l'havien seguit i aplaudit, li giraren l'esquena. El creador de «l'humanisme ateu» fou doncs arraconat i arraconat morí. Però ja el seu missatge, les arrels del seu missatge, eren definitives i transformarien la societat molt profundament. La conquesta universal dels drets del proletariat seria un fet al llarg del segle XX. I el mateix Marx escrivia: «No sóc el descobridor de l'existència de classes en la societat moderna, ni tampoc de la lluita de classes. Molt abans que jo, els historiadors burgesos havien descrit el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes, i els economistes burgesos l'anatomia econòmica d'aquestes classes. El que no vaig aportar de nou va ser demostrar que l'existència de les classes està vinculada únicament a fases particulars, històriques, del desenvolupament de la producció; que la lluita de classes condueix necessàriament a la dictadura del proletariat; que aquesta mateixa dictadura només constitueix la transició cap a l'abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes...».

És evident que les distàncies en la diferència de classes s'ha escurçat molt i que això ha significat progrés social en tots els ordres. Marx confià doncs a portar, a la Humanitat, aquesta lluita que en el seu moment semblava utòpica: «Considerant que l'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos; que la lluita per l'emancipació de la classe obrera no és una lluita per privilegis i monopolis, sinó per l'abolició del règim de classe; que el sotmetiment del treballador als detenidors dels mitjans de treball és la causa primera de la servitud en totes les seves formes; que, per tant, l'emancipació econòmica de la classe obrera és el gran objectiu, al qual ha de subordinar"se, com a mitjà, tot moviment polític...».