Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) va entrar en el
món literari l'any passat amb un llibre de relats, L'ensenyador de
pisos que odiava els mims (Destino), i ara hi torna per la porta
gran, amb un premi Josep Pla 2000 davall el braç i moltes ganes de
deixar el periodisme "treballa a l'emissora de la Diputació de
Barcelona, COM Ràdio, i escriu cròniques a El País" per dedicar"se
plenament a la literatura. Feli, esthéticienne és el títol de la
novel·la que, potser, li encolomi algun dels seus desigs.
"Saramago assegura que els novel·listes professionals poden
tremolar quan un periodista publica una novel·la...
"Primer de tot, t'he de dir que sóc periodista de casualitat, ja
que vinc del món del teatre i de cabaret. Els informatius de ràdio
ja els he deixat perquè no podria i ara només faig un espai
cultural, als matins, amb Josep Cuní... Però bé, mira, potser sí
que és veritat que els periodistes poden disposar d'una visió més
propera de la realitat.
"Creis, realment, que tots els homes només volen sexe i que
totes les dones només cerquen casar"se?
"Sí, sí. Crec que la postura dels homes és molt intel·ligent, més
honesta. En canvi, les dones sí que busquen sexe, però com una cosa
permanent, que duri més. Jo tinc amigues que es troben
desesperades, buscant un marit. També en tenc d'altres que viuen
per fotre"li el nòvio a les amigues, com així passa amb uns
personatges de la novel·la. Això és un tret molt característic de
les dones d'avui.
"Però, a la vostra novel·la, homes i dones barregen aquesta
actitud que els atorgau de bon principi...
"Sí, perquè el que jo volia era trencar una mica. Els homes
novel·listes són capaços de riure's d'ells mateixos. Al contrari
que les dones, ja que molt poques ho han fet. Per això admiro molt
Patricia Highsmith i Dorothy Parker, per exemple, per la seva mala
llet. Aquí intento riure'm de mi (i de les dones), que és una cosa
que em diverteix molt. Tampoc no es tractava de fer un retrat
fidel.
"Amb quina de les vostres dones us quedau, amb la histèrica i
comprensiva Feli, la reprimida Tere, la grassa sense complexos
Mercè o la tia bona sense cervell Iolanda?
"Amb cap d'elles. Jo sóc una mescla de totes. Però és curiós això
de les esthéticiennes (jo hi vaig sovint), ja que és veritat que
són així com les retrato, amb el seu ritual a l'hora de vendre't
una cremeta o una pedra pómez... Quan entres dins el seu gabinet
has d'acceptar les seves regles i deixar"te emportar, acceptar les
seves extravagàncies. Quan t'ofereixen una crema, sempre t'han de
llegir el prospecte i després inclouen dins la seva parla frases
com «lleugera bellesa», que els donen un cert caire poètic,
diferent.
"I a quin dels vostres homes triau?
"A cap, tampoc. Tan sols al que escriu obres de teatre. De tota
manera, he de dir que el retrat del món del teatre és força fidel,
perquè m'hi he mogut (hi vaig començar als 17 anys, fent de hippy,
anant descalça i fumant tot el que em donaven els altres actors que
eren majors que jo, cosa de què no me'n penedeixo). És veritat que
hi ha autors d'obres infantils que es folren i que sempre tenen el
desig de fer una obra per a adults. Els actors sempre en desconfien
i miren d'afegir"hi coses, encertant algunes vegades, sense
voler.
"Quin paper juga na Feli, dins la novel·la?
"És una mena d'aglutinadora. És la més rara i la que mira
d'arreglar"ho tot. Tanmateix, vaig voler fer una mica de justícia,
provocant que es quedés amb l'home més guapo. Tothom els té enveja.
La mateixa enveja que se sol tenir per les parelles burres, per la
felicitat que tenen, com la Raquel Mosquera i el Pedro
Carrasco.
"«Feli, esthéticienne» sembla una novel·la per ser llegida en
veu alta, per les contínues marques d'oralitat...
"És una cosa que m'obsessiona molt. I no poso més diàlegs perquè em
reprimeixo. M'agrada fer sonar bé les paraules. Suposo que és una
influència del teatre, que és cap on vull tirar ara. M'agradaria
molt escriure una obra i en això estic.
"Deixaríeu el periodisme si això de la literatura us anàs bé,
per tornar, potser, al treball d'actriu?
"No per ser actriu, ja que el que voldria és no treballar.
M'agradaria molt dedicar"me només a escriure. De tota manera, molts
companys ja m'han avisat que fins al cinquè llibre no arriben els
lectors i que, fins llavors, t'has de plantejar que només escrius
per a tu. Potser un premi com el Josep Pla acceleri aquest
procés.
"Quina reacció esperau de la crítica, davant un volum tan
picant i susceptible de controvèrsies?
"Vols dir? No crec que aixequi polseguera. Ja veurem... El primer
llibre va tenir una bona rebuda i, ara, potser els crítics es tirin
enrere per aquest mateix fet i perquè gaudeix d'un premi com el
Pla, que té molta tradició.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.