L'església de la Verge del Carme (1927)

Miquel Ferrà i Martorell13/03/00 0:00

En el que començava a esser un raval populós, amb moltes fàbriques i habitatges, recordatori de les quals n'és el carrer Indústria, el barri de Santa Catalina, eren iniciades les obres d'un nou temple dedicat a la Mare de Déu del Carme. Les obres serien llargues i la nova església, prop d'aquell carrer de factories i molins, trigaria a inaugurar"se fins el 1935. D'estil neogòtic, dividit en tres naus, tot seguint les indicacions del seu promotor, el pare Martí, presenta tot un seguit de referències eclèctiques d'inspiració medieval. Pel que fa a les escultures, la més valuosa és la que obrà Josep Llimona i que presideix l'altar major. Però hi ha altres elements artístics i ornamentals ben dignes i significatius, com és ara les imatges ceràmiques de la gloriosa història carmelitana i teresiana. Són d'una certa bellesa els vitratges de la nau central i també les nombroses arcades superiors d'aquesta. No puc deslligar, però, aquest edifici religiós dels meus records d'infantesa, quan els diumenges, els soldats d'Infanteria de Marina, de la caserna de sa Feixina, en perfecta formació, anaven a missa. Les criatures, enlluernats per aquells uniformes i aquella banda de música, hi anàvem al darrere. Ja dins el temple, els militars cantaven la «Salve» marinera i una onada d'emoció remuntava les nostres cares infantils, extremadament admirades.

L'orde del Carme, que vingué a Mallorca el 1923, era un dels quatre grans ordes mendicants, fundat a Palestina en el segle XII. El 1451 es fundà un orde semblant per a les dones, i en el segle XVI reformà la seva regla santa Teresa, que la va fer més rigorosa. Al mateix temps s'ha d'esmentar, aquí, sant Joan de la Creu (1542"1591), teòleg i poeta místic que fundà amb santa Teresa l'orde dels Carmelitans descalços. Però no oblidem que si els monjos carmelitans reformats no comparagueren per Mallorca fins a la segona dècada del segle XX, les monges de santa Teresa ja eren en aquesta terra des del segle XVII i amb una profunda tradició de la qual, fins i tot, els nostres poetes clàssics se'n feien ressò. Tal és el cas de Maria Antònia Salvà, la poetessa de Llucmajor, que escriví aquell poema titulat: A un banquet de fust on posa els peus una monja malalta a Àvila: «Humil banquet que en terres de Teresa/ fas d'escambell a qui sofreix per Déu;/ dels peus que amb tu reposen amb dolcesa/ sies defensa en la hivernal cruesa.../ I besa'ls "quan et pengin" en nom meu». Versos del recull Flabioleig que es poden associar, per esser de la mateixa temàtica, als que figuren en un altre aplec de la mateixa autora, L'etern encís, i que es titulen Entre floricultores: «Flor de calàpet "horror i feresa!"/ diu que l'amiga per l'hort li donà,/ i el present ella li regracià/ amb una ploma de Santa Teresa».