El naufragi del «San José» (1886)

Miquel Ferrà i Martorell12/03/00 0:00

Naufraga el falutxo, matrícula de Sóller, de quaranta tones, que és propietat de Baltasar Cortès des del 1863, quan fou construït per Bartomeu Horrach. El comandava el patró Josep Oliver, i ell i els seus set tripulants hagueren d'aferrar-se a les fustes flotants i deixar-se dur per les ones i el corrent cap a la cala de Sant Telm. Tingueren sort i sense comptar cap víctima mortal, tots ells arribaren amb salvament a terra. Com que aquella possessió costanera era de l'Arxiduc Lluís Salvador, els va prestar auxili l'encarregat, Nadal Pallicer i Vic, amb alguns missatges o servents. Però no totes les aventures de naufragis sollerics acabaven tan feliçment. Ni la majoria dels naufragis en general. Un cas ben interessant d'aquell temps fou el naufragi de la nau Medusa, quan els tripulants s'hagueren de salvar mitjançant una improvisada embarcació de fusta i taulons, un episodi que el pintor Gericault representà amb tota casta de detalls a un dels seus quadres.

Com explica el catedràtic Diego Angulo, «figura destacada d'aquest primer romanticisme és el famós francès Gericault, el qual, en pintar Le radeau de la Médouse, el 1819, hi sapigué reflectir l'angoixa i els sofriments dels nàufrags...».

Però si Gericault, que nomia realment J.L.A. Teodor (1791"1824), nascut a Rouan, se sentia atret pel drama mariner, un novel.lista, també del segle XIX, Emili Salgari, ho tractà també amb gran vivor de detalls, per exemple, de la seva gran producció, en el relat que porta per títol: Els nàufrags del Liguria... «El capità va ordenar que obrissin l'escotilla puix volia veure fins a quin punt era greu l'incendi declarat abord. El nostramo i alguns mariners estaven aixecant ja els passadors de ferro que la subjectaven. Sota els seus peus se sentien cops i com a sords xiulets i, de seguida, detonacions, i el quitrà de calafatejar de la coberta de popa començà a bullir. Ningú no deia paraula; però en els rostres d'aquells homes es veia l'angoixa retratada. Les cares, brunes a causa del sol equatorial i els vents marins, estaven pàl.lides, i els seus fronts, generalment serens, encara enmig de les tempestes, es tornaren ombrius... De cop i volta, una flamada enorme, una veritable columna de foc, ascendí des de les profunditats de l'estiba, i s'allargà fins a les veles de la gàvia del pal major, tot il.luminant, amb un resplendir sinistre, la nit i tenyint alhora les ones amb reflexes sanguinis...».

Tanmateix no aconseguiren d'apagar el foc. Tanmateix la nau s'enfonsà sense remei. I ells hagueren de preparar, apresadament, una mena d'embarcació amb fustes del taulat i del casc... «El pal major oscil.là i caigué sobre l'àncora de babord, fent-la trossos, introduint un extrem dins l'aigua, il.luminada per l'incendi, i arrossegant amb ell els fanals, les veles i el cordam...». Heus aquí la veritable història del nostre país. La història quotidiana dels pobres avantpassats nostres.