Gabriel Mariano Ribas de Pina ha de marxar a Roma, camí de
Barcelona, per completar la seva formació religiosa. Vol abraçar
l'observància franciscana, cosa que no pot fer a Mallorca a causa
dels esdeveniments polítics. El 1835, per la llei de Mendizábal, hi
havia hagut l'exclaustració dels religiosos; el 1836 es tancava el
Seminari de Palma i no es tornaria a obrir fins al 1845; el 1837 el
Govern espanyol prohibia noves ordinacions, ordre revocada el 1838,
però novament imposada el 1840... Gabriel Mariano té aleshores
vint-i-set anys i escriu: «Fou aleshores quan vaig sentir per
primera vegada la feixuguesa del sacrifici que acabava de fer (de
deixar país, casa i família) i vaig assaborir, ja abans d'hora, la
dolçor dels que tot ho deixen per seguir el camí de la Creu...».
Tanmateix, en arribar a la Ciutat Eterna exclama: «Oh! Roma! Quan
he desitjat viure entre els teus murs...».
A Roma, Gabriel Mariano prepara la seva ordinació de subdiaca i,
veu per primera vegada el papa Gregori XVI i amb el seu habitual
bon humor descriu als seus la ciutat de Roma, on hi ha cases i
esglésies, homes i dones, nins que als dos o tres anys ja saben
parlar italià, encara que «els cans, els moixos i els altres
animals parlen tots en mallorquí, talment com els de la seva pròpia
espècie que hi ha a Mallorca...».
Ordes menors, subdiaconat, exercicis en els Trinitaris espanyols
de Via Condotti, diaconat i ordes majors... (Pere Joan Llabrés, un
dels seus biògrafs, explica al detall totes les passes del
personatge en la seva formació religiosa i les riques vivències que
definiren encara més el seu perfil eclesiàstic per terres
italianes). Sol·licita, després Gabriel Mariano d'entrar en els
franciscans reformats de Gènova i és admès, rebent l'hàbit del
doctor Seràfic el dia de la Concepció, a Santa Maria dei Monti, on
es troba el noviciat dels frares menors. Es posa però malalt, un
dolor molt agut a la part esquerra del pit i que augmenta dia rere
dia, de manera que ha d'abandonar el noviciat. Es reintegra,
aleshores, al col·legi de Sant Bartomeu de Fossato, molt decebut de
no haver pogut ser franciscà, que és el que més volia en el món.
Això el fa reflexionar: «No serà que Déu vol ser servit per mi a la
meva pròpia pàtria?». El 1844 la situació política a l'Estat
espanyol ja permet el retorn dels clergues i Gabriel Mariano torna.
Recorrerà tota Mallorca evangelitzant i predicant, és destinat a
diferents llocs i parròquies de la Diòcesi i demostra ser un
ministre força útil, fomenta les obres d'ampliació de l'església de
Pina el 1853 i el 1858 ja és beneït el nou temple, «admiració dels
que el visiten», com escrivia el nostre personatge. Però la seva
gran iniciativa, la que li sembla més ambiciosa, és fundar una
congregació de monges per socórrer els pagesos pobres de poblets i
llogarets. Ho fa amb la decidida col·laboració de la seva germana
Concepció, Sor Concepció Ribas de Pina, i les noves religioses
seran conegudes com les «Filles de la Misericòrdia», congregació
finalment fundada el 14 de setembre de 1856. A les constitucions
del fundador es llegeix: «Per tal que aquestes obres de
misericòrdia i pietat siguin més conformes a l'esperit del nostre
diví Redentor, que per tal d'evangelitzar els humils preferia les
poblacions petites a les grans i cercava sempre la major misèria
per posar-li remei, les Filles de la Misericòrdia preferiran sempre
establir-se en els llocs petits...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.