Honor contra mestissatge (1799)

Nomia Catarina Seguí i Morro, filla de Mateu i Catarina, família benestant, cristians vells. Era bella, el seu cos sensual i jovenívol gaudia de ben dibuixats contorns. Entrà en el despatx del batle de Palma, el cap baix, la cara vermellanca. Ombres de vergonya la feien entrar poc a poquet, cap a la taula d'aquell senyorot noble, amb perruca blanca i levita blava, que la mirava fit a fit. Catalina portava en els seus cabells rossos una coroneta de llorer i es cobria amb una vestimenta negra, de sedes fines. Un cop encetada la conversa, acompanyant la paraula amb el gest, la trista al·lota digué que era fadrina i que un tal Miquel Cortès, també solter, l'havia enamorada. Havien tingut alguns encontres furtius i de resultes d'aquelles íntimes abraçades n'havia restat amb un infant al ventre. A ca seva l'havien fet fora a garrotades i ella, feta una mar de llàgrimes, havia cercat refugi a casa d'una cosina seva. El seu alenar es va fer més intens mentre el batle la contemplava amb pujada indignació. Explicà que els seus parents ja ho sabien tot, que li feien la vida impossible i que per tots els mitjans evitarien aquell possible matrimoni mixt. Ella, sol·licità, així mateix, que els seus cosins, Francesc i Antoni, li donassin, a precs del batle, el consentiment per tal que pogués contreure matrimoni amb l'esmentat Cortès. El batle es gratà al cap, es posà nerviós i parlà de vicis i virtuts, d'honors i deshonors. Llavors, Catalina, acompanyada de l'escrivà i d'una amiga seva, Anna Flores, abandonà les cases de la Vila i d'acord amb la idea del batle, anà a casa de Josep Bonnín, mestre argenter, casat amb Francesca Fuster. El funcionari demanà al matrimoni si volien admetre en dipòsit a Catalina, mentre es preparava el casament. I els seus cosins, aleshores tutors, eren convençuts per les autoritats de donar el seu consentiment per a les noces. El matrimoni Bonnín-Fuster, dos trossos de pa, reberen Catarina de bon grat.