Encara que els primers jardins botànics haguessin estat oberts
en temps de Carles III (Carolus III. P.P. Botanices Instaurator
Civium Saluti Et Oblectamento Anno MDCCLXXXI: Diu una làpida sobre
la vella porta del de Madrid), correspon a Mariano Lagasca
(1776-1839), el més insigne dels botànics d'aquella època, una
pràctica i renovada concepció del que havien d'esser i com havien
d'esser. En aquesta data escrivia el seu discurs que havia d'esser
llegit a la Sala de Lliçons del Jardí Botànic de Madrid en
començar, el curs de botànica general, discurs que entre altres
coses deia que «és costum inveterada donar començament al curs de
lliçons públiques en aquest jardí amb la lectura d'un discurs
inaugural, en el qual són pintades les utilitats de la botànica o
d'alguna de les seves parts, per captar així la benevolència i
atreure els que es volen iniciar en aquesta branca dels
coneixements humans.
En els anys anteriors vaig fer un esforç, ja fos en presentar
l'encís de la ciència, ja en numerar les seves utilitats, ja en
manifestar la seva relació íntima amb les altres branques del saber
humà, ja en demostrar quin és el millor mètode d'aprenentatge, i
ja, finalment, en fer veure que de manera improvisada no es poden
generalitzar els coneixements botànics i tampoc obtenir-ne els
incalculables avantatges que prometen les seves aplicacions...»
Mariano Lagasca era natural d'Encinacorba, un poble aragonès i
estudià medicina a Saragossa i València, essent aleshores ajudant
del famós físic Martí, el qual l'orientà vers l'estudi de la
botànica. El 1800 passà a Madrid per continuar els seus estudis de
medicina sota la protecció del metge de la Casa Reial, doctor
Soldevilla i assistí als cursos de Botànica de Casimiro Gómez.
Durant la guerra del Francès fugí de Madrid i fou metge de les
tropes espanyoles. El 1814 era nomenat director del Jardí, càrrec
que exercí fins el 1823, quan l'obscurantisme de Ferran VII i a
causa d'aquell discurs, el va fer fora. En el discurs, a més del
que ja hem apuntat, Lagasca proposava una reforma radical dins
l'ensenyament, amb menys llatí i retòrica i més ciències naturals i
arts de l'agricultura, denunciant el nombre excessiu de càtedres de
llatí i teologia. Demanà també l'autonomia de les universitats i
crear escoles d'oficis. Tot això li creà de seguida l'odi del
clergat i hagué de fugir a Anglaterra, on hi va estar fins el 1834.
En tornar, recobrava la direcció del Jardí Botànic, però al poc
temps va caure malalt. Cercà un clima millor a Barcelona i
tanmateix hi morí, a una cambra de Cal Bisbe de la capital
catalana, prelat amic seu, que l'estimà i protegí.
Curiosament, set anys després del discurs de Lagasca, a
Mallorca, sorgia la bella idea de fer-hi un Jardí Botànic i a tal
efecte, l'arquitecte Joan Sureda, en construïa la porta principal,
de pedra i retxats, amb elements classicistes, tal com era, amb
petites diferències, la del Jardí Botànic de Madrid. Sembla però
que la cosa restà després aturada i no es va reprendre fins el
1861, situat, tal jardí, vora les cases de la Misericòrdia.
Tanmateix aquell primitiu portal major desaparegué amb la
construcció de la Costa actual de la Sang i el jardí sofrí moltes
transformacions, essent replantejat en la seva forma definitiva el
1896 per l'arquitecte Joan Guasp. Aquell recinte, tot seguint un
traçat que recorda la zona del Jardí Botànic de Madrid que hi ha
entre el carrer Espalter, el d'Alfons XII i el de Claudio Moyano,
allà on es troba la font de Linneus i el passeig de l'Exposició,
obres del 1875, és avui, només, un jardí romàntic de Palma. Tenim,
però, el magnífic jardí botànic de Sóller, una eina pedagògica de
primer ordre i una realització moderna que ens honra.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.