Francesc Puigpelat: «Les dones sempre guanyen per golejada»

"Qui és veritablement Pau Maristany?
"És un arquetip per parlar de la masculinitat contemporània. S'ha escrit molt sobre els problemes de la feminitat contemporània, sobre si les dones volen ser marujes, tenir fills, volen ser yuppies, volen fer feina... si s'han de fer dues jornades, han de posar rentadores... unes coses que Maria de la Pau Janer ens ha explicat tantes vegades. Però, paral·lelament al reajustament del rol femení, es produeix el reajustament del masculí, del qual ningú no parla. Sembla, com s'exposa a la novel·la, que els homes no pintem res. Fins i tot els homes novel·listes escriuen obres amb dones que tenen grans problemes d'identitat amb la seva feminitat. Llavors, la idea que es vessa sobre Pau Maristany és mirar d'esbrinar quins són els problemes d'identitat dels homes d'ara. Em servesc d'ell per plantejar tots aquests problemes d'una manera ben poc convencional i provocadora.

"Es podria dir que és una mena de Mersault (el protagonista de «L'etranger» d'Albert Camus) de telefilm?
"(Riu) No, és diferent. El faig servir per determinades coses, però Pau Maristany no té gaires connexions amb Mersault. De fet, on sí que hi ha connexions és amb la pel·lícula Con la muerte en los talones. La correspondència és molt clara amb el problema de la identitat. L'arrencada de la novel·la és exactament la mateixa que en el film de Hitchcock.

"També hi ha petits homenatges a Paul Bowles, Graham Greene, Tarantino...
"És una manera de picar l'ullet al lector. Aquestes coses hi han de ser, perquè si ens hi fixam, l'esquema d'una novel·la és el mateix que el del Quijote. Si allà és Alonso Quijano qui va a lluitar contra els molins, aquí és Pau Maristany qui es pensa ser Indiana Jones i va a lluitar contra no sé què.

"Es tracta d'un home que cerca la seva identitat?
"La novel·la és una paràbola sobra la identitat. Des d'aquest punt de vista és molt metafísica, un thriller metafísic. Tot el llibre envolta un personatge que va a la recerca del seu poble: Pau Maristany que cerca Wolfang Leither. És un ascens fins que es retroba amb l'altre.

"Molts lectors podrien titllar la novel·la de masclista...
"Com que és una novel·la molt poc convencional, ha donat lloc a lectures molt diferents. Una lectora d'una editorial em va dir que era masclista; en canvi, altres amigues meves m'han comentat que és ultrafeminista. Perquè, precisament, al final, les dones sempre guanyen per golejada. Crec que és una miqueta inclassificable, en el sentit que masclisme i feminisme limiten la visió de la realitat i ens encasellen. Intent entrar en el problema des de punts de vista totalment diferents. Bàsicament, és una novel·la molt realista i, per això, és molt dura. Sense el tòpic de la dona sublim, abnegada i que estima molt el paio que està tot el dia fotent"se cerveses i mirant el futbol. Això no existeix i aquí hi ha certes connexions amb l'Empar Moliner, guanyadora del Pla d'enguany. Ella diu que ni tots els homes són miserables ni totes les dones sublims, sinó que els homes volen sexe i les dones, casar"se. És així de senzill. I així és la realitat.

"Són les dones poderoses?
"Crec que sí. I cada vegada més. Ho són tant que s'ho poden prendre a broma. Mira, l'altre dia vaig llegir a unes amigues la frase que diu que «l'Islam és l'única ideologia capaç d'impedir que les dones s'apoderin del món», i em varen mirar, varen riure i m'asseguraren que era veritat.

"Quina és la vostra versió del Marroc actual?
"És bastant exacta. El conec, he llegit, he viatjat, a més, conec gent que ha estat allà, corresponsals de premsa que han viscut a Rabat. Aquí s'expliquen coses sobre la monarquia marroquina, que Hassan II tenia una col·lecció de 166 volvos, palaus per tot el Marroc... Un integrista que està empresonat a Salé, que surt a la novel·la amb el nom canviat, va dir que el rei podria donar totes les seves propietats, que oscil·len entre sis i vuit bilions de pessetes, al poble i així podria pagar el deute extern del país.

"«La pistola d'Abdul·là» trepitja molt l'actualitat, no passau pena que caduqui aviat?
"De fet, va caducar l'estiu passat, quan va morir Hassan II. Ja la tenia escrita i vaig haver de canviar-ne el nom pel de Mohamed VI. Va ser una casualitat. De tota manera, el que explic en aquesta novel·la no té edat perquè és un tema etern. La identitat i el doble són uns dels temes bàsics en la literatura. Pens que és una novel·la eterna, que podrà ser llegida d'aquí a cent anys si és que algú encara llegeix en català, cosa que dubt.