Les cendres de Giordano Bruno (1600)

Encara és la conversa popular, a tot Roma, el llançament de les cendres del filòsof Giordano Bruno a les aigües del Tíber, després d'haver estat cremat per la Inquisició papal i això com a fi a de set anys de presó i tortura. Però... quina era la filosofia d'aquest conegut i polèmic personatge? Giordano Bruno és el filòsof de l'infinit. Rebutja la idea d'un univers tancat en un límit que el mateix Copèrnic mantenia en establir com a voltants del nostre món el cel dels estels fixos. Per Bruno l'univers no té limitacions, no n'existeix un centre i una perifèria, qualsevol punt es pot considerar com un centre i qualsevol punt és perifèria pel que fa als altres. Aquest món infinit ha de tenir una causa infinita, però aquesta causa... No pot esser quelcom diferent del món mateix? Com podrien existir dos infinits? La causa infinita ha d'esser immanent a l'efecte infinit. Així i tot hi ha alguna distinció entre ambdós: a la causa que deim Déu la podem considerar com a ànima, a l'efecte que deim món com a cos; la causa divina és la natura naturans i l'efecte del món és la natura naturata, és a dir, Déu és la forma i el món, la matèria. Déu, idèntic a tot, en el seu fons, batega en tot i es manifesta en tot. Tot fenomen còsmic és teofania. Però, és clar, en una concepció com aquesta no es pot salvar la individualitat personal, la llibertat o la immortalitat de l'ànima i Bruno, conscient d'això, en vol resoldre les dificultats a la desesperada. Retorna a Déu per dir que és la mens insita omnibus, és a dir, l'esperit de totes les coses, i al mateix temps, mens super omnia, és a dir, ànima sobre totes les coses, que significa el Déu transcendent. Cerca la teoria de la doble veritat, parla del Deus implicitus i del Deus explicitus. Per altra banda, reconeix que la filosofia, tal com ell la veu, no pot considerar Déu com a immanent al món i diu que la religió pot i ha d'admetre un Déu transcendent, però que la religió no té un valor teòric sinó pràctic, per a conduir els homes per les normes dels camins morals i aconseguir de la majoria d'ells una superior conducta. El filòsof "diu Bruno" pot prendre la força moral de si mateix, un entusiasme moral que té la seva font en la consciència de la pròpia divinitat, en la convicció d'esser una part de Déu que l'obliga a identificar-se en la necessitat universal de la naturalesa...