Desterrament de Miguel de Unamuno (1924)

És desterrat Miguel de Unamuno (1864"1936), nascut a Bilbao i rector de la Universitat de Salamanca, autor de famoses obres com El sentimiento trágico en la vida y en los libros, En torno al casticismo, Vida de don Quijote y Sancho... És desposseït de tots els seus càrrecs docents i es tanca l'Ateneu de Madrid que dirigia i un vaixell el trasllada a Fuerteventura. El 'cap pensant' de la generació del 98, la figura més original i polèmica del grup, era un home de caràcter apassionat i contradictori i que mostrava en els seus escrits i conferències una obsessió plena d'angoixa envers el problema de la immortalitat i de la pervivència després de la mort. Amb un drama interior que era l'eterna brega entre la raó i la fe el situa entre els precursors de l'existencialisme i hom hi veu arrels purament kierkegaardianes. Conreà la poesia, l'assaig, el teatre i la novel·la. Com a poeta és un líric profund i altament sensible, de veu greu i personal, extrems que es posen de total evidència en obres com Rosario de sonetos líricos, El Cristo de Velázquez, Teresa o Cancionero... Però pel que fa a l'episodi del desterrament del poeta confinat a una de les illes Canàries, els poemes del Romancero del destierro són més que un missatge i un símbol. Caigué en dissort, per les seves idees polítiques, al govern de la Dictadura, aleshores, personalitzat per Miguel Primo de Rivera, Marquès d'Estella i que fou president del Directori de 1923 a 1925. I és que Miguel de Unamuno va tenir, des dels seus anys universitaris, molt clar el que és Dictadura i el que és Democràcia. Ell mateix recordava en un article els seus dies d'estudiant: «Tret d'aquest mercat i baratell d'opinions "que no d'idees", un és portat, per feina pública, per allà on transitava, estudiant, fa mig segle, pels voltants de la Universitat anomenada Central. A alenar la frescor dels records. No ha entrat un, abans de com a diputat, més que dues vegades en el Congrés, i cap essent estudiant, a l'època de Cánovas i de Sagasta. Ni tan sols llegia aleshores en els diaris les sessions de les Corts. I ara, en recórrer aquells barris, quines emocions! Aquest carrer del Peix, que anguileja com el nostre pensament dels divuit anys, tancant voltant, voltant, l'horitzó, sense fugides de vista a camp o plaça. Hi trobarà un allà l'ombra del que fou o del seu somni? I al cap del carrer, en el colze de la seva desembocadura, aquella mateixa caseta baixa, només amb un pis i la llibreria de vell o d'ocasió. Aquelles llibreries amb olor d'arna, on compràvem els tomets de la Biblioteca Universal... I en el carrer, caleidoscopi de vianants, i en passar, trossos de conversa, frases aïllades; un 'Home! no! De cap manera!*, o bé, 'No, dona! I què t'has pensat?* Retalls de conversa que esdevenen tot un poema. I quins noms de carrers! Jesús de la Vall! La Creu Verda! Andrés Borrego! Qui seria aquest senyor que es va quedar en el carrer? I això després d'haver engegat d'aquesta via els forners que abans li donaven nom... És que convendria, com ja proposà Trueba... posar en el rètol de cada carrer, sota el nom propi, un mot explicatiu del personatge epònim? O almanco, com hem vist a Portugal, la seva professió: literat, poeta, pintor, músic, general, ministre, regidor, heroi, milionari, etc. etc.».