A la caça de Sandino (1934)

Miquel Ferrà i Martorell19/02/00 0:00

Somoza i l'ambaixador nord-americà a Nicaragua posen un parany a Augusto César Sandino, que és detingut i afusellat aquella nit a un camp erm, prop de l'aeroport de Managua. Recordem els personatges. Anastasio Somoza, pare, militar i polític, nascut el 1896 i que fou president de la República de Nicaragua de 1936 a 1946, era, aleshores, el braç dret del president Sacasa, és a dir, Juan Bautista Sacasa (1874-1946). Aquest havia estudiat a la Universitat de Columbia, als Estats Units, i es doctorà en medicina. Encara que partenyia al partit liberal, s'alià amb el conservador Solórzano contra Chamorro i fou elegit subpresident el 1924. S'hagué d'exiliar el 1926 quan es produí el cop d'Estat que portà Chamorro al poder. Elegit president el 1932 seria derrocat el 1936 per un cop d'Estat del seu nebot Anastasio Somoza, que era cap suprem de la Guàrdia Nacional. L'ambaixador nord-americà de la nostra història era Arthur Bliss Lane. I ara, anem als fets: Augusto César Sandino, nascut el 1893, patriota i revolucionari, s'aixecà amb armes contra la continuada intervenció de les tropes nord-americanes en el seu país i contra els pactes signats per Chamorro i Moncada amb els Estats Units. Lluità al llarg de set anys, al front del seu exèrcit de camperols, i obtingué algunes victòries, tot controlant els departaments de Chinandega, Esteli, Jinotega i Nueva Segovia. Després, quan Sacasa accedí a la presidència el 1932 i els marines es retiraren del camp de la lluita, concertà la pau.

Això no impedí que fos assassinat com ja s'ha dit més amunt. Però el sandinisme no morí amb ell. Aquest moviment polític i guerriller d'ideologia nacionalista i progressista que Sandino fundà, rebrostava amb força el 1960 quan es creava el Front sandinista d'Alliberament nacional. Com és natural, el president Anastasio Somoza Jr. perseguí aferrissadament aquells activistes amb les seves forces de policia, altre cop ensinistrades pels nord-americans. El 1977 la lluita seguia i aquesta vegada els sandinistes amenaçaven ja seriosament, de forma sistemàtica, la dictadura somocista. I el setembre del 1978, comptant amb un gran suport popular, el FSLN llançava una forta ofensiva que el portaria a la victòria total el juliol del 1979. Començà, aleshores, la difícil tasca de la Junta de Reconstrucció Nacional amb notable presència sandinista.

I això vol dir que la Revolució en la pau és un camí també complicat que no pot obviar, encara avui, en el país, la presència de nostàlgics somocistas pro Washington. Així i tot, per entendre les raons antiianquis del Sandinisme ens hem de remuntar en la història fins al 1855 quan l'aventurer nord-americà Walker desembarcava amb els seus mercenaris a Realejo i s'apoderava de Granada i es proclamava president el 1857. El 1916, altra vegada, aprofitaven Estats Units l'estat de feblesa de Nicaragua per obtenir un territori per al canal de Panamà i bases de protecció a la badia de Fonseca i les illes Corn. No contents amb això, els Estats Units exerciren la tutela sobre la política del país entre 1921 i 1929. No és estranya, doncs, una antipatia popular contra els nord-americans. Podríem afegir, com a curiositat, que Juan Bautista Sacasa portava un llinatge català, segons Moll. «grafia aglutinada de sa casa».