El periòdic El Mallorquín"Diario de Palma publica un llarg
article amb motiu de la presa d'hàbit de les primeres Germanes de
l'Empar. Amb el llenguatge acurat del romanticisme de l'època, el
periodista es deixa dur per les emocions... «Germanes de l'Empar.
Dues hores. De deu a dotze, durant les quals les més dolces
impressions es van succeint i embargant el nostre ànim fins, de
vegades, comprimir-lo sota el pes de la tendresa...»
Era diumenge i l'acte se celebrava a la Casa d'Expòsits, la
famosa Inclusa. N'era l'esperit de la cerimònia un capellà, un
peoner de la tasca social, el sacerdot artanenc Sebastià Gili Vives
(1811-1894), de família pagesa, que cursà Filosofia a una
Universitat Lul·liana de Mallorca i que fou ordenat el 1835.
Desenvolupa, llavors, una tasca d'ajut i apostolat entre els més
desvalguts i necessitats, que no eren pocs, en una Mallorca
empobrida i caciquil amb reminiscències feudals, és a dir, amb
domini de les classes privilegiades aristocràtiques sobre la
immensa majoria d'un poble analfabet i afamegat. I diu el
periodista que l'acte té lloc dins la capella de l'establiment,
«l'elegant oratori... que es compon de tres naus petites: la del
centre d'estil gòtic, més depurat, amb els seus arcs en punta i les
seves finestres coronelles pels vidres de les quals s'escampa una
llum resplendent...»
En els llocs d'honor, el bisbe, el Governador, la Junta de
Beneficència. Al davant de l'altar, un canonge de la Seu, Miquel
Artigues i les quatre al·lotes amb vocació religiosa que «es varen
sotmetre amb els seus vots a no tenir un punt de descans, ni de dia
ni de nit, per tal d'atendre tots els serveis de la Casa, ja sigui
la rústega tasca de l'hort o la d'encalentir els esmorteïts membres
de la criatura que ha estat llançada en el bressol de la caritat,
tot just acabat de néixer en una sina a mala hora fecundada...»
I és que els «delinqüents de guant blanc», els que llançaven la
pedra emparats pels seus llinatges i llavors amagaven la mà, eren
massa nombrosos en una ciutat provinciana i 'avorrida' com aquesta.
Massa senyors, senyorets i senyoritingos de Casino, massa burgès de
'menjar molt i no fer res', massa mirades per damunt de l'espatla,
massa Bearn de cervell brutet, tots ells capaços de classificar les
serventes, criades, minyones, cuineres, collidores d'ametla o
d'oliva en carn verge d'alcova, segons la capacitat d'enganyar-les.
El novel·lista nord-americà Paul Wellman, en el seu llibre The
walls of Jerico descrivia així una d'aquestes situacions: «Margaret
es tancà dins la seva cambra i plorà fins que les llàgrimes que
vessava la deixaren sense cap força. Volgué parlar amb sa mare i
s'acostà a la porta d'aquesta. Silenci. Res de res.
Després a son pare. Tampoc res de res. Esgotada amb els seus
planys, restà ajaguda al llit molt de temps, pensant. I pensà en el
suïcidi. I el suïcidi li semblà un santuari desitjable. Algun temps
enrere havia conegut una al·lota com ella, angoixada, embarassada,
desesperada perquè ningú no es volia casar amb ella. Es matà amb
una corda de penjar la roba que son pare tenia dins l'obrador.
Pensà amb una escopeta que Tom tenia en el quartet del vestíbul. Es
llevaria una sabata, posaria el canó de l'arma contra el seu front
i es dispararia un tret amb el dit del peu...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.