Mor Carmen Polo de Franco (1988)

Aquesta feta sembla tenir una doble significació. Per una banda suposa la fi definitiva del franquisme com a nissaga de privilegis i, per una altra, tanca una pàgina de la història en què la Dictadura, tant des del punt de vista nacional com internacional, s'endú la pitjor part. Si Franco digué un dia que ja el jutjaria la història, el fet és que, universalment, la història ja l'ha jutjat en tots aquests anys i no és gens envejable el personatge que oficialment, en els papers, és posat a l'altura del betum. Diran, alguns, que menjà coca mentre tenia sucre, farina i forn. Diran altres que allò de «rere de mi el Diluvi» podria esser vigent si en lloc d'una democràcia estabilitzada haguessin triomfat els 23-F o altres sorolls de caserna. La cosa és que fins i tot Pinochet ha fet un mal servei al franquisme, puix el poble, mal·leable, sotmès a l'escola del carrer, que és la més eficaç, té ara mateix ben clar el que és un dictador per una banda i el que significa la sobirania popular i una constitució democràtica i pluripartidista per una altra. És curiós observar com en els textos escolars europeus, com per exemple l'Histoire General, de Georges André Chevallaz (Librairie Payot Lausanne, 1962), emprat en els instituts de segon ensenyament, la Dictadura franquista és tractada com una simple continuació de les ideologies de l'Eix vençut i alhora, un hitlerisme o mussolinisme de segona: «La guerra civil espanyola serà una prova de força entre les potències feixistes i el sistema democràtic. De 1923 a 1930, el rei d'Espanya Alfons XII confià el poder a un general, Primo de Rivera, qui governà el país com a dictador. El 1931, cedint a un fort moviment popular, el rei abdica. Es proclama la República sense vessament de sang. La tasca del govern republicà és feixuga: fa el que pot per millorar les condicions de vida miserable del petit poble, de repartir equitativament la propietat agrícola (cinquanta mil propietaris retenen la meitat de la terra, i quatre milions de pagesos, més dels quatre cinquens de la població, només en controlen el tretze per cent). Les reformes xoquen contra l'oposició dels mitjans tradicionalistes, la noblesa, els grans propietaris, el clergat i l'exèrcit. El 1936, a una crida del general Franco, una gran part de les guarnicions espanyoles se subleva contra el govern republicà. Una llarga guerra civil comença; els insurgents gaudeixen de la superioritat militar; els republicans tenen el major nombre de persones; armen els obrers i els camperols; però ben sovint sorgeixen entre ells les divisions: anarquistes, socialistes, radicals, comunistes, autonomistes de Catalunya i del País Basc. Les potències europees es comprometen a no intervenir en el conflicte que divideix Espanya. Però el compromís no és respectat. Mentre que Alemanya proveeix Franco d'armes i li delega tècnics, Itàlia envia amb els insurgents divisions senceres de voluntaris. La internacional comunista recluta per la seva banda a tots els països, combatents per a l'exèrcit republicà. Les democràcies occidentals, Anglaterra i França no fan altre testimoni a la República que una simpatia dubtosa, poc eficaç. La victòria de Franco, la primavera del 1939, la instauració d'una dictadura a Espanya amb el suport de la Falange, organització de model feixista anàloga als camises negres de Mussolini, constitueix un fet decisiu».