Mor Concepción Arenal, escriptora (1893)

Miquel Ferrà i Martorell05/02/00 0:00

Mor a Vigo l'escriptora i penalista Concepción Arenal, considerada la filàntropa espanyola més significada de tots els temps. Nascuda a El Ferrol el 1820, fundà el periòdic La Voz de la Caridad i fou durant trenta anys, visitadora de les presons, procurant per tots els mitjans que tenia alleugerar la dissort dels presos. El seu Manual de visitador del pobre fou, ja en aquell temps, traduït a molts idiomes i no es pot fer història social del segle XIX sense posar-hi el nom d'aquesta inspirada gallega. Publicista eficaç, caracteritzada des de ben jove per les seves tendències humanitàries i feministes, exaltà el concepte d'assistència social en la seva obra La beneficencia, la filantropia y la caridad (1861) i s'interessà pels problemes penals en la seva obra Cartas a los delincuentes (1865). Reflectí les seves idees sobre les injustícies en el món obrer en el seu llibre La cuestión social i fou gran promotora de les idees feministes d'alliberament en el seu assaig La mujer del porvenir (1869). Va escriure també diversos treballs de tema jurídic. Dona amb gran capacitat de feina, abordà, igualment, la literatura i escriví Cuadros de la guerra, amb missatge pacifista, la novel·la Historia de un corazón i unes Fábulas en verso (1851). El balanç, és evidentment, alliçonador. I ens hem de situar en aquella època i comprovar la valentia, el compromís, que emanava d'una dona com aquella i en un moment com aquell. Concepción Arenal ha de ser posada entre totes aquelles dones altruistes del segon romanticisme, dones universals i simbòliques, com Bertha de Suttner, que fou Premi Nobel de la Pau i aconseguí un èxit mundial amb la seva novel·la pacifista Die waffer nieder!...

I Concepción Arenal ja posava en joc, en aquella època, quan els homes de raça negra eren esclaus, quan a Rússia els serfs ho eren també, quan a l'Europa occidental els obrers era només massa humana sense dignitat ni drets, quan els infants als cinc o sis anys ja treballaven de valent a les fàbriques i quan les dones eren víctimes de tota mena de maltractes a la feina i a la casa, el neologisme: Feminisme, que des de llavors era definit com la tendència (subversiva?) a augmentar els drets socials i polítics de la dona. És clar que els mascles de l'època, que miraven la femella com un ésser infantívol, (encara n'hi ha molts que ho fan), dominaven el món dels negocis, de la política, de l'ensenyament i qualsevol marisabelotodo era ràpidament eliminada de la via pública. Tanmateix no ho pogueren aturar. El marxisme posà la seva llavoreta en aquella lluita i a la Segona Internacional, l'any 1889, ja eren proclamats els drets de la dona a la total igualdat amb l'home al davant de la llei. Els apassionats obrers europeus, els diferents moviments socialistes allà on la dona era més discriminada, les relacions entre els partits polítics, els sindicats i les cooperatives, els aspectes teòrics de la revolució dels treballadors... Tot plegat forçava a una anàlisi per part de la burgesia dominant...