El rei contra les putes (1623)

Felip IV ordena el tancament de tots els prostíbuls del país.
La seva disposició diu, entre altres coses, que les cases de putes «només viuen de la profanació, de les abominacions, dels escàndols i de les inquietuds...» i que tot plegat suposa manca de seguretat pública. La mesura no tindrà el més petit efecte positiu. Tot al contrari, el comerç carnal seguirà funcionant com sempre, amb la desesperació dels agents de la policia reial i dels algutzirs de cada població. Però qui era aquest Felip IV que esperava posar en marxa aquest radical decret amb un mínim d'èxit? Fill de Felip III, el seu homònim IV, rei d'Espanya, (1605-1665), el va succeir el 1621 però feble de caràcter abandonà els afers de l'Estat i de la Monarquia en mans de comte duc d'Olivares. La política exterior fou en aquest temps desastrosa. Espanya reprengué la guerra de Flandres el 1622 i si per una banda conqueria la ciutat de Breda, (1625), episodi immortalitzat per Velázquez, perdia Bois-Le-Duc, una plaça molt important, el 1629. Llavors entrava Espanya en la guerra dels Trenta Anys i això li costava la pèrdua d'Arras i Perpinyà mentre que els exèrcits reials eren derrotats a Rocroy (1643) i Lens (1648). Al mateix temps, la tirania del comte duc provocava la sublevació de Catalunya. El jove rei no sabia com sortir-ne i fou la seva esposa, Isabel de Borbó, que prengué la decisió d'acomiadar Olivares de mala manera, el 1643. Quan morí la reina, Felip IV tornà a perdre tota voluntat i caigué sota el poder d'un altre ministre, Luís Méndez de Haro. Fou signada la Pau dels Pirineus i Espanya va perdre el Rosselló, a Catalunya Nord, i la regió d'Artois. Catalunya, que lluitava aferrissadament per la seva independència al llarg d'una dotzena d'anys, fou finalment reconquerida pels castellans, cosa que no s'esdevingué amb un altre país sublevat, Portugal, que aconseguia el seu definitiu alliberament. Sembla que aquesta pèrdua territorial va enfonsar Felip IV dins la malenconia i diuen que de malenconia morí el 1665.