Gabriele d'Annunzio abandona Fiume (1921)

Miquel Ferrà i Martorell31/01/00 0:00

Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, ciutats i territoris foren objecte de repartiment entre les potències vencedores i això fou causa de molts plets i conflictes polítics. Fiume, que havia estat un importantíssim port franc, era reivindicat pels italians encara que no fou sotmès el seu control administratiu pels països aliats. Amb això, un militar que era també poeta, Gabriele D'Annunzio, encapçalà una rebel·lió per tal d'apoderar"se, pel seu compte, de la discutida plaça, posant, així, amb perill les relacions internacionals de Roma. La qüestió és que el matí del dotze de setembre del 1919 una columna de vehicles, alguns blindats, transportant homes ben armats, es dirigeix a Fiume. Quasi tots són membres del Regiment de Granaders de Sardenya, 220 soldats i trenta"cinc vehicles, entre camions i cotxes blindats. D'Annunzio va al cap de tots, dins un automòbil vermell, Fiat 501. Quan la caravana ha avançat una bona partida de quilòmetres s'atura i el poeta, dret, sobre la capota del seu cotxe, fa el següent discurs: «Oficials! Veig els vostres rostres i a alguns els acab de conèixer ara i d'altres ja els coneixia. Els vostres noms i les vostres cares restaran, per a mi, inesborrables. Ara és necessari conquerir la ciutat. Tenim el sol i el vent de Carnaro sobre els nostres rostres i sé que rere el mur de Cantrida s'hi amaguen fusells i metralladores de les tres potències i també les armes de la Itàlia borda. Trencarem la barrera. Jo al davant, el primer... Oficials, cadascú cap de la seva gent i de les seves màquines: Salut! Eia, carn del Carnaro! Alalà!...».

I els rebels seguiren la seva marxa. Algunes patrulles de l'exèrcit italià són enviades a aturar la columna però en lloc de fer"ho així passen a engrossir la tropa sublevada. Quan ja manquen molt pocs quilòmetres per arribar a Fiume, el general Pittaluga surt a l'encontre de D'Annunzio per tal de convèncer"lo que el que vol fer és un desbarat. Però qualsevol raonament és inútil. Li diu que ningú no té dret a subvertir l'autoritat de l'Estat i D'Annunzio se'n fot d'ell, mostra en el seu pit els distintius de mutilat i la Medalla d'Or i ofereix el seu pit al primer tret. La columna, cantant i cridant Visca Itàlia i Visca Fiume continua endavant. És el 12 de setembre quan D'Annunzio i els seus legionaris entren a Fiume i són aclamats per la multitud ciutadana al crit de «Visca l'alliberador D'Annunzio» i «Fiume lliure»...

Sembla cosa de bojos. El poeta es trasllada a l'Hotel Europa i allà és nomenat governador. Després, reclamat pel públic, surt a la finestra i diu amb veu tronada: «Italians de Fiume! En un món tan boig i fastigós, Fiume és avui el símbol de la llibertat i l'única cosa pura, l'única veritat i un sol amor. Tot això és Fiume. És com un far que resplendeix en un mar de vilesa. Jo soldat, jo voluntari, jo mutilat de guerra, crec interpretar la voluntat de tot el sa poble d'Itàlia i en proclam l'annexió...».

Les banderes anglesa, francesa i nord-americana foren retirades del palau del govern i en el seu lloc hi hissaren la italiana, que no era altre drap que el que havia cobert el taüt de Giovanni Randaccio, un oficial caigut en combat a la vora de D'Annunzio i que havia entregat al poeta la que havia estat la seva amant, Olga Levi.