Alarcón i els seus contes amatoris (1882)

Pedro Antonio de Alarcón (Guadix, 1833"Madrid, 1891) publicava deu anys abans de la seva mort una de les seves obres més notables, un recull de narracions que recollia sota el títol general de Contes amatoris, un autèntic mosaic de la societat del seu temps. En política fou diputat algunes vegades i el seu llibre Diari d'un testimoni de la guerra d'Àfrica és un excel·lent reportatge d'aquella campanya bèl·lica, colonial, en terres del Marroc. En el pròleg de l'obra llegim: «Senyors Mariano Catalina i Nazari Calonje, els dedic aquest primer tom d'aquesta col·lecció de les meves obres en senyal d'agraïment a l'estímul i ajut que m'han prestat per tal que les pogués ordenar i publicar tan acuradament i elegantment, amb el seu paper color de ciuró, amb les seves portades a dues tintes, amb tan bell cap i lletra d'ornament, amb el meu retrat, artísticament gravat per l'insigne Maura...». Aquí es refereix Alarcón a Bartomeu Maura (1844-1926), germà del polític Antoni Maura, famós gravador mallorquí. Aquests mots eren escrits el maig del 1881 i el llibre sortia als mostradors de les llibreries el gener del 1882. Els Contes amatoris són, principalment, la tasca de més maduresa artística d'aquest autor. El 1874 havia publicat El sombrero de tres picos i el 1875 El escándalo, ambdues produccions de gran èxit. Però en aquest cas es tractava de narracions, totes elles amb el comú denominador d'una història amorosa, que havia escrit, en part, en els seus anys de jovenesa i que, posteriorment, havia perfeccionat i modificat. Són textos que, per altra banda, representaven documents importants en la polèmica que, sobre l'idealisme i el realisme, dividia els escriptors de la Restauració. Un dels relats, potser el més conegut, del qual se'n va fer una pel·lícula en l'època franquista, El Clavo, ens situa Alarcón com una mena de Poe de la literatura castellana. També és interessant el conte titulat La comendadora, que explica com va esser la infantesa del comte de Santos, granadí, que moriria ja gran en els combats per a la reconquesta espanyola de Menorca. Enamorats, nuvis, donzelles casadores, pretendents, noces per amor i noces per interès, fidelitats i banyes, curiositat juvenil pel que fa al sexe i a l'amor... Tot plegat i un poc de tot anam descobrint en aquestes pàgines que jo no dubtaria a qualificar de magistrals. Tanmateix, el realisme, la duresa de la vida, els cops més cruels de l'existència humana, per damunt de qualsevol accent irònic o humorístic, apareix a cada punt, amb tota la seva força: «Un any després hi havia a la casa de bojos de Toledo un jove molt hermós, la qual demència estava reduïda a pensar-se que era un rellotge de paret, i a estar sempre imitant el soroll del pèndol, mitjançant un xisclet en el paladar, fins a produir aquest so: -Tic... tac... tic... tac... I diuen que ho feia amb admirable perfecció...».