Ali Rabban at-Tabari (855)

Al mateix temps tenen un valor de document històric de primer ordre. El seguiren en aquesta lluita contra els partidaris de la Creu, Al-Qasim ben Ibrahim, Al-Gahiz, Ibn Qutayba, Al-Hasan ben Ayyub, Ibn Hazm, Abu Isa Muhammad ben Harun al Warraq, Al-Baquillani, Al-Qarafi... i fins i tot, el nostre Anselm Turmeda, mallorquí convers a l'islamisme que adoptà el nom d'Abdalla Al-Mayurqí. Aquesta polèmica medieval fou llarga, agre i de vegades, violenta. Hi participà Ramon Llull estant a Bugia el 1307, quan discutint amb els savis àrabs, és copejat i apedregat per la multitud abans de ser reclòs en un lloc infecte, i després, expulsat del país. Però la polèmica musulmanocristiana de Ramon Llull i els seus opositors començà a casa seva, no amb Blanca Picany, la seva esposa abandonada, sinó amb un esclau moro, que de tot hi havia, en aquella Mallorca del Senyor...

«El drama era molt més profund que un incident domèstic. Ramon Llull, que havia estat Senescal de Jaume II de Mallorca i havia tingut una certa influència i algun poder a la cort, amb una vida mundana ben abocada a la disbauxa, essent ben sovint infidel en el seu matrimoni amb Blanca Picany, de la qual té dos fills, topa amb unes misterioses aparicions de Jesucrist i trasbalsat, Ramon, es mortifica, fa penitència i decideix de consagrar-se a Déu. El 1263 ven els béns que posseeix, manco una petita part que deixa a la muller i als fills, i se'n va de viatge per Catalunya, Montpeller, Rocamador i Sant Jaume de Galícia. Torna a Mallorca sense un sou a la butxaca i continua vivint a casa seva de la resta del patrimoni.

Però només fa temps per tornar a marxar i com que sap que a terra de missions haurà de saber parlar l'àrab, encara fent servir els pocs doblers que li restaven a Blanca i els infants, compra un esclau moro per tal que li ensenyi la seva llengua. En troba un de molt intel·ligent al Mercat dels Esclaus, prop de la Plaça de la Quartera, un d'aquells Mafumet capturats al Nord d'Àfrica, de devers vint-i-cinc anys. I el porta a ca seva. Seriós i educat, aquell musulmà s'atreu, ben prest, la simpatia dels familiars del seu amo i el respecte d'aquest. Les lliçons anaven molt bé, Llull s'adaptava, fàcilment, a la pronunciació i la conversa, progressant de cada dia més. Un dia, però, mentre Ramon era fora, Mafumet, que també coneixia la parla catalana, de col·loqui amb els altres familiars, va fer observacions contràries al cristianisme.

Quan Ramon ho sapigué li pegà una gran pallissa, com ell mateix confessà per escrit en una autobiografia, ja fos a la boca i a la cara, ja a molts indrets del cos. El moro hagué de callar i sofrir el càstig, encara que mai no havia estat tractat d'aquella manera, però preparà la revenja. I un dia que va veure el seu senyor totsol, assegut a una cadira, l'envestí amb un ganivet. Agafat de sorpresa, Ramon, només va tenir temps d'aturar el cop mortal però no pogué evitar de rebre una ferida lleu. Amb l'ajut dels veïns que havien sentit el renou de la baralla, Mafumet fou dominat i el tancaren a la presó.