Sor Elisabet Font dels Olors (1719)

Nasqué a Artà i la seva família l'havia destinada, ja essent petita, a la vida religiosa. Sempre havia manifestat que era al convent de clausura de mala gana, per decisió dels seus pares, que mancava de tota vocació de ser monja i que havien exercit pressió sobre la seva voluntat des que sabia juntar quatre números i quatre lletres. L'any 1741 un tinent de Dragons del Regiment d'Orà, de vint-i-cinc anys (ella en tenia aleshores vint-i-dos), Manuel Bustillos, casat, la dona del qual residia a la ciutat de Màlaga, visitava el locutori i parlava llargament amb ella, potser fent-se passar per parent, tal volta cosí. Sigui com sigui, a través d'aquella gelosia de petit fustam tramat, es veren el rostre i s'enamoraren follament, tan follament que tots dos estaven decidits a deixar tot el que tenien, ell l'uniforme i les condecoracions, ella, els hàbits. I un dia d'agost d'aquell mateix any, a la mitjanit, sor Elisabet sortí de peu puntes de la seva cel·la i anà cap a l'església per un fosc passadís. Només ombres immòbils li sortien al pas. Amb la respiració agitada preparà una corda de setze vares de llargària i és despenjà de la tribuna d'escoltar missa de les monges de la Misericòrdia, per la banda de l'epístola i pel costat de la trona. Així, ben poc a poc, mentre Bustillos, que s'havia mantingut ocult a un racó del temple fins aleshores, li subjectava la corda per l'extrem de baix. Llavors, sor Elisabet es despullà de la vestimenta religiosa i es posà les robes d'home que tenia preparades. Ambdós travessaren l'església, varen fer córrer els forrellats d'un portelló del portal major i sortiren al carrer, en aquelles hores solitari. Portaven una bossa amb dues-centes cinquanta lliures, producte de la venda d'unes joies de plata que constituïen la dot de la malmonjada, fins aleshores guardades al convent. Gràcies al donat, que acceptà el suborn, i havia tretes de l'edifici, comptava la parella amb alguns doblers per pagar-se el viatge de la fuita. Però abans havien de sortir de Ciutat i ho feren per una claveguera que hi havia entre la porta des Moll i el quarter de Dragons. Tampoc no trobaren entrebancs a l'hora de passar la Duana i s'embarcaren en una tartana francesa, Sainte-Marie de la Garde, que es dirigiria al port d'Almeria. Si des d'allà podien fer camí fins a Gibraltar, una nova vida amb salvament els esperava. Amb passaports falsificats no havien aixecat encara cap sospita entre els oficials portuaris i així, prop de les dues de la matinada el vaixell alçava àncores i salpava amb bon vent de popa. Descobert el delicte i qui eren els delinqüents, el bisbe donà avís al capità general i aquest disposà tot d'una la persecució. Encarregaren al patró, Antoni Barceló, que comandava El León, un xabec que s'havia cobert de glòria en la lluita contra els pirates, de capturar els amants. Aquest s'emportà per a tan trista aventura, un oficial i vint-i-cinc granaders.