El «Tràgala» dels liberals (1820)

Tanmateix el poble hi sortia perdent. Però sempre hi ha hagut en aquest país de l'absurd molts massoquistes, que més s'estimen cridar allò de Vivan las cadenas, que llançaven als peus del Rei que no es fiava ni de la seva camisa, Ferran VII, Borbó, que entrar en l'Europa de les noves idees, enciclopedisme obert i que ja tenia un peu sobre la Revolució Industrial, a la qual Espanya, amb la sola excepció de Catalunya, arribarà tard i malament. Potser els celtibèrics mai no hem sabut utilitzar la política amb un sentit pràctic. No oblidem que en aquell temps, Espanya perdia les seves colònies americanes a causa d'aquell entossudit absolutisme ocult i cec envers de la persona reial. Les primeres revoltes colonials no contemplaven encara l'independentisme a l'estil dels Estats Units sinó una lluita de liberals i republicans contra aquell govern tirànic, retrògrad i egoista que volia dirigir des de Madrid i des del dormitori o el pavelló reials el destí de territoris immensos. I això sense suprimir antihumanitàries institucions medievals com els tribunals inquisitorials i certs privilegis que recordaven el més estantís feudalisme. Aristòcrates i clergat en sortien beneficiats i els que engolien, al llarg d'una època de purgues i persecucions, eren els liberals, els dotzeanyistes, els que clamaven per la sobirania del poble a través d'un text constitucional o Carta Magna. Sobre Ferran VII explica un historiador que «fill major de Carles IV, conspirà contra el ministre Godoy, que era el polític preferit de sa mare, la reina, i fomentà el motí d'Aranjuez, a conseqüència del qual aconseguí ell mateix la corona. Bonapart, a qui ell havia demanat protecció, aconseguí de fer-lo passar a Bayona i allà, l'obligà a signar una abdicació i això va permetre de donar el tron d'Espanya a Josep I Bonapart, germà de l'Emperador francès. Tancat o detingut a Valençay, mentre els seus súbdits es feien matar com ximplets per tal de retornar-li la corona, ell demanava per esposa una neboda de Bonapart i celebrava amb grans festes les victòries dels francesos. Malgrat que els constitucionalistes lluitaren per ell, quan retornà a Espanya, només pensà a restablir la monarquia absoluta, amb el més total despotisme...». Ferran VII acabà els seus dies en el llit, de malaltia, als quaranta-nou anys, sense pagar cap dels seus crims.

És a dir, com sempre, els que tragaron foren els altres.