«Vaig posar tota la munició al film per si de cas m'esclatava i no en podia fer d'altre»

El mallorquí Daniel Monzón parlà de la seva empenta amb «El corazón del guerrero»

Monzón presentà la seva òpera prima ahir a Palma. | C.V.

TW
0

El director d'origen mallorquí Daniel Monzón fou present ahir a Palma per l'estrena als cinemes Renoir de la seva òpera prima El corazón del guerrero. Un film del tot atrevit i diferent dels que els directors espanyols tenen acostumats al públic i impossible d'encaixar en un sol gènere. Com si es tractàs d'un joc, Monzón supera la complexitat de combinar i canviar constantment de registres entre gèneres com ara la comèdia negra, el cinema polític, el fantàstic i d'aventures i una història romàntica. Combinació que al final esdevé, segons afirmà ell mateix, en «la crònica d'una esquizofrènia».

L'argument del llargmetratge se centra en una parella de lladres del llegendari univers de l'Espasa i la Bruixeria que roben una pedra preciosa amb forma de cor humà a la tètrica cripta de l'ordre dels Mil Ulls, una malèfica secta de totpoderosos bruixots. En fugir del lloc s'adonen que la pedra està maleïda i els ha transmès un encantament. Després de perdre el sentit, el lladre Beldar, protagonitzat per Joel Joan, desperta en un altre món reconvertit en un adolescent de Madrid, Ramón Belda, dut a escena per Fernando Ramallo. Aquest té una desbordant imaginació i contínuament pateix visions que es corresponen amb les partides de rol que cada vespre juga amb els seus amics. Així, Beldar és el personatge que Ramón pretén ser al joc, és el seu altre jo i l'heroi que desitjaria ser... Així és com es crea tot un món imaginari en el qual ell figura i actua a la manera d'«un quixot adolescent».

Al film tot són ingredients perquè realitat i ficció es fonguin fins arribar a l'extrem que en ocasions és difícil discernir entre les escenes que es corresponen amb el món de la realitat i les que pertanyen al regne de la fantasia. Aquest era el pressupòsit de Monzón qui resumeix el llargmetratge en la consideració que «la vida és un somni i la realitat, mentida». Partint d'aquest sentiment, cerca confondre l'espectador de manera que el públic més jove se senti tractat com un adult amb capacitat de pensar i discernir i que els més grans pensin en el treball com una evocació de la passada juventut. Daniel Monzón, reconegut professionalment després d'anys de professió com a crític cinematogràfic a diaris i a programes de televisió, s'atreví amb aquesta pel·lícula després de trobar una mancança per part de directors espanyols.