Miquel Ferrà i Martorell18/01/00 0:00
TW
0

El Diario Vasco publicava una entrevista que un periodista argentí feia a Franco i en què la veritat era manipulada pel cap d'Estat de la zona sublevada. La pregunta era la següent: «Han afusellat vostès escriptors de fama mundial?». I la resposta de Franco no es feia esperar: «S'ha parlat molt a l'estranger d'un escriptor granadí, el vol de la fama del qual no puc jo midar fins a quines fronteres pot haver arribat. Se'n ha parlat molt perquè els rojos han mogut aquest nom com una consigna de propaganda. És cert que en els primers moments de la revolució a Granada, aquest escriptor morí mesclat entre els revoltosos; són els accidents naturals de la guerra. Granada va estar molts dies assetjada i la bogeria de les autoritats republicanes, repartint armes a la gent, va encendre espurnes a l'interior, en alguna de les quals va perdre la vida el poeta granadí». I al final de l'entrevista deia Franco: «Que quedi ben clar que nosaltres no hem afusellat cap poeta».

Més que trista, la mentida era patètica. Acusat de francmaçó, de pertànyer com a soci als Amics de la Unió Soviètica, de tenir amistats esquerranes, d'haver col·laborat amb el Front Popular... García Lorca, malgrat la defensa d'importants amics seus falangistes, fou acuradament seleccionat per a la mort violenta.

Però el crim no es gestava pel fet que Lorca, políticament, es pogués aficar (cosa que ningú no creia) dins el sac dels activistes rojos. Tot al contrari. Era un demòcrata que pertanyia a una família burgesa, que era amic de tothom per la seva simpatia innata i que respectava la religió i les institucions. El mataren, i això avui se sap més que mai, per motius bords i personals, i el principal de tots ells, a causa de la seva homosexualitat, que sempre fou discreta i honesta. Hi havia entre aquells jutges militars i botxins feixistes més d'un element homòfob i això queda reflectit en una bona partida de documents destinats al processament i execució d'altres homosexuals granadins.

Així, en un d'aquests papers, llegim: «Que per les informacions adquirides, resulta que aquest senyor (Roberto Gómez Hurtado) estava afiliat a l'Esquerra Republicana i era íntim amic i braç dret de l'extremista Constantino Ruiz Carnero, amb el qual sostenia una estreta amistat: n'hi ha que creuen que aquesta era deguda a la que hi ha entre dos individus invertits que tenen tracte carnal...».

Crueldat, injustícia, inquisició. Tot plegat queia sobre aquella pobra gent que cap mal havia fet. La virilitat de la raça hispana era, segurament, la fórmula més destructiva per a un sector minoritari de la societat que pocs anys després seria igualment sacrificada en els camps de concentració del nazi-feixisme.

I hi ha una cosa que sempre m'ha intrigat. La relació de Federico i Salvador Dalí, de la qual hi ha testimoni escrit de puny i lletra per part d'aquest darrer i que durant una certa etapa sembla que estimà apassionadament el poeta. Heus aquí com el «déu de la pintura», el «diví de la plàstica universal», deixa passar el temps, sense significar-se, ja sia dintre o fora d'Espanya, en defensa del seu amic i mai no clama, a la premsa, a la ràdio, o a la televisió, en contra del crim comès. És més, s'acomoda al Règim, fa retrats a la família Franco i encara s'atreveix a dir, en el cor mateix de Nova York, que els americans són un caps de fava perquè no saben reconèixer la «gloriosa personalitat de l'invicte Caudillo»...