Aina VivesMuro18/01/00 0:00
TW
0

Tothom s'havia vestit de gala. Havien tret les millors pells i, per això, a segons quins redols s'ensumava una forta olor de càmfora. Així com passava el temps i les busques del rellotge s'acostaven a les quatre i mitja del capvespre, els veïns i les veïnes de Muro anaven agafant lloc a les improvisades grades que s'havien instal·lat a la plaça. A les altres, a les grades de devora la casa consistorial, ningú no s'hi asseia perquè estaven reservades per a les autoritats.

El capellà ja havia sortit de l'església amb el cossi de l'aigua beneïda a la mà i acompanyat de l'estendard i l'escolà major, també dels tres escolanets. Havia col·locat el sant, sant Antoni, damunt una taulada curosament vestida amb un cobretaula blanc de puntes brodades.

Tot estava llest. La peça que interpretava la banda de música Unió Musical Inquera es començava a sentir llunyana. La processó venia de la plaça de Sant Francesc i pujava pel carrer Joan Carles I fins a arribar al centre neuràlgic de la vila. Els dimonis encetaven la comitiva, darrere hi anaven les autoritats, que després agafarien lloc. Al darrere hi venien els animalons i, més tard, els carros i carretons i, encara més tard, les cuidades carrosses.

Primer, un bon grapat de nines, vestides moltes de pageses i amb els llavis ben vermells, passaren per davant el rector per beneir el canet o el canari. «Què dus tu? Un ca. Ala!» deia el rector, Pere Fiol, mentre amb dos glops d'aigua beneïa l'animal i també l'acompanyant. Després afegia: «Molts d'anys». I així un darrere l'altre. De tant en tant es mirava la bacina, més encara quan després passaven els genets. Com que entre un i altre hi havia més espai, els escolanets encara tenien més temps per comptar els doblers.

El rector ja es mostrava relaxat i del tot integrat en el seu paper quan de sobte arribà un pagès passejant dos estruços. A Pere Fiol els estruços li degueren semblar dimonis, perquè es va fer enrere d'un bon bot quan va veure que la colla d'animals s'hi acostava.