Les Lupercals de Sant Antoni (356)

A la mort de sant Antoni, dit de Viana, famós anacoreta de la Tebaida, nascut el 251, la fama de la seva vida i dels seus miracles i especialment, de la seva llegenda, van de boca a boca i s'escampen per tota la conca mediterrània. Diuen els seus biògrafs que resistí un gran nombre de temptacions, és a dir, que va vèncer una aferrissada guerra contra el diable i això vol dir que ja per a sempre, dins la cultura popular, Antoni i Satanàs són els grans enemics, símbols del Bé i el Mal. Però sant Antoni figurarà també com a protector dels animals domèstics i els ramats, de manera que els pagesos l'adoptaran com a patró dels patrons. Però aquesta funció, dins el món del paganisme, ja la complia aleshores el gran Luperc, que en l'antiga religió romana era el déu que guardava els ramats i els defensava dels llops. I en el seu honor se celebraven les Lupercals, festes de purificació. En els començaments d'aquest costum, els pastors joves anaven pels indrets habitats i feien sorolls per tal d'espantar els llops dels voltants. Temps després, els sacerdots sacrificaven cabres, amb les pells de les quals es cobrien, cosa que també feien dos joves missatgers que corrien pel Palatí i copejaven la gent per tal d'allunyar d'elles les influències malignes. Aquestes festes tingueren lloc fins al segle cinquè, quan Luperc fou substituït, en el nom del cristianisme, per sant Antoni. La festa en honor de Luperc tenia lloc dia 15 de febrer i d'aquesta data passà al 17 de gener. També cal dir que si els sacerdots pagans torraven les cabres sobre el seu altar i abans d'això els celebrants feien grans fogueres, puix era ple hivern, les festes de Sant Antoni seguiren aquesta tradició del foc purificador, que ho era en un i altre cas. Però per comparança, el «foc de sant Antoni», també conegut com «foc-sacre», «foc sagrat» o «foc de sant Marçal» és una malaltia epidèmica que consisteix en una mena de gangrena precedida i acompanyada d'una abrusadora sensació d'ardor. I sant Antoni ens allibera, des d'aquella època de propagació de la malaltia, de tals sofriments, malgrat tots els esforços del diable per causar l'efecte contrari. Pel que fa a la gastronomia festiva, recordem que ja la matança del porc, abans de Nadal, havent-se posat els embotits a l'aire corrent, ja ofereix les millors tallades i així, les fogueres a la via pública, serveixen de graella per torrar botifarrons, sobrassada, costelles, llom i altres productes de porquim. Com a golosia són també populars els confits de Sant Antoni, d'ametla i sucre, que eren vehicle d'enamorament. I també les pipes infantils, amb cassoleta de fang cuit, amb les quals els al·lots fumaven llavoretes d'anís i així, segons els adults d'aquell temps, aprenien a fer-se homes (?). Val dir que sant Antoni ha estat present des de temps immemorials a les cases mallorquines (El dimoni? Jesús, Sant Antoni!) a cops de conjur popular i que les cançons llatines a Luperc han esdevingut les nostres cançons folklòriques de caire pseudoreligiós. Pel que fa a la ximbomba, que és l'instrument musical que acompanya des de sempre aquestes cançons, no oblidem que es tracta d'un enginy dels pastors, propi de l'Edat Mitjana, molt rústic, format per un cilindre buit, tancat per un extrem amb una pell tensa travessada per un pal de canya, que es fa sonar movent amunt i avall aquest pal. Però antigament, la pell de la ximbomba era de llop. I el més curiós, era un instrument emprat, també, per espantar els llops. És a dir, que tornam a les essències de les Lupercals.