Winston Churchill se salva de la mort (1944)

Churchill passà la convalescència a l'hotel Mamoulian de Marràqueix, una ciutat que el fascina i que visitarà després de la guerra algunes vegades. Però malalt i tot, com ell deia, en una «convalescència de feina», s'entrevista amb Benes, president del govern provisional txecoslovac, amb el general Montgomery i amb el general De Gaulle. Amb tots ells despatxarà assumptes de la més alta transcendència. Malgrat les febres i les neuràlgies el vell lleó «no es rendeix i en aquestes dates torna a Londres, des d'on s'enfronta, en el seu lloc de comandament, als problemes de les forces angloamericanes que aquell mes de gener pretenen rodejar les guarnicions alemanyes de la zona de Nàpols, puix havien desembarcat a Salerno el setembre i després, a Anzio i Nettuno, topant sempre amb una aferrissada resistència. Sobre aquest fet, el «vell lleó» dirà que aquesta és «la història de les grans avinenteses perdudes i de les esperances trencades, d'un començament gloriós per part nostra i d'una gloriosa reacció de l'enemic per l'altra, de gestes heroiques protagonitzades per l'un i l'altre bàndol.

Però Churchill, entre l'esgotament i la broncopneumònia i entre la broncopneumònia i el recobrament de la salut, posava en marxa tot un seguit d'homes d'Estat contra el nazisme, fórmula definitiva per arribar a la victòria amb la bandera de la Unió Jack com a gran capdavantera. En el decurs d'aquelles entrevistes havia regalat a Stalin, en nom del rei, una espasa d'honor i... un puro de l'Havana, fabricats espacialment per a ell, una forta afecció que li venia de quan fou observador a la Guerra de Cuba. En el Caire tingué converses a començaments de desembre amb Roosevelt i deixaren a punt l'operació Overlord, la qual cosa no els impedí d'anar-se'n a fer una fotografia prop de les piràmides...

«Quan ens translladàvem en automòbil del Caire a les piràmides, em digué que no podia prescindir dels serveis del general Marshall, el qual, molt destre pel que feia al front de les carteres militars i en la direcció de les operacions, li suposava una peça mestra de cara a la victòria. He de dir que Roosevelt pensava, per tant, nomenar Eisenhower comandant suprem de l'Overlord i en volia saber la meva opinió. Li vaig respondre que la decisió depenia d'ell però que en qualsevol cas, nosaltres sentíem el màxim respecte pel general Eisenhower i hauríem posat la nostra sort en les seves mans sense dubtar-ho...». És evident que la guerra moderna es fa en els despatxos i no en el camp de batalla. Churchill, amb el cigar a la boca i el seu signe de victòria amb dos dits és més que un mite.